El PSOE s’ha apressat a tornar a fer màrqueting amb el franquisme. Exhumar el cadàver del dictador i treure’l del més gran centre de culte feixista europeu és una acció ràpida –tot i que amb més de quatre dècades de retard- i d’impacte per acontentar l’esquerra espanyola. Però no és ni prioritària ni rellevant per trencar definitivament amb els vincles que mantenen unit l’Estat constitucional amb el règim franquista.
El socialisme espanyol corre el risc de tornar a jugar amb la memòria històrica, com ho va fer Zapatero el 2007 amb una llei molt aparent però covarda. Si és valent i realment vol un país netament democràtic i sense la llosa del franquisme impedint-lo avançar, ha de prioritzar anul·lar els consells de guerra sumaríssims, obrir fosses i buscar en cunetes les més de 100.000 víctimes desaparegudes, demanar perdó com a Estat pels crims del franquisme i reparar tot el mal causat per l’Estat predecessor. Això també implica jutjar els responsables vius d’aquell període i, per descomptat, tirar endavant la il·legalització de partits i fundacions franquistes amb caràcter urgent.
Però totes aquestes accions equivalen a sacsejar el règim del 78, del qual el PSOE n’és pilar fonamental, perquè un dels resultats més funestos de la lloada Transició espanyola per part de l’esquerra tradicional és que a Espanya l’apologia i l’enaltiment del franquisme són legals. Es pot exercir aquesta apologia a les urnes, i també al carrer, amb banderes i crits. Però cremar una foto del rei o malparlar-ne és un delicte d’injúries que et pot portar a la presó. Més de quatre dècades després de la mort del dictador, els símbols i la ideologia d’un règim criminal romanen protegits gràcies als pactes constitucionals. Està el PSOE disposat a ser valent i provocar aquesta transformació social, cultural i política de gran abast?
França, Alemanya i Itàlia tenen lleis duríssimes per penar el totalitarisme. Espanya no només no ho contempla al codi penal, sinó que com a Estat democràtic i membre de la UE, manté vigents les sentències il·legals que van condemnar a mort milers de republicans a través de judicis sumaríssims i consellers de guerra, entre els quals, el president Lluís Companys. I manté també milers de cadàvers abandonats en cunetes o en fosses comunes. La diferència amb aquests estats és que a Espanya el franquisme no va ser derrotat i encara avui els seus successors, que continuen ocupant estructures rellevants del règim a nivell polític, econòmic i jurídic, se saben guanyadors.
