La decisió britànica de sortir de la UE ha desvetllat tota mena d’incògnites i té o tindrà repercussions que afectaran els protagonistes i els països tercers. Es tanta ja la literatura que s’ha publicat sobre aquesta matèria que, en lloc d’un article com aquest, la qüestió mereixeria un llibre amb més profunditat. A Londres, per exemple ja s’han recollit 60.000 signatures que demanen a l’alcalde la declaració d’independència de la ciutat i que la metròpolis segueixi formant part de la UE. De manera que, a part dels escocesos que són el pare de la criatura, també els londinencs volen romandre al cor d’Europa. Semble, doncs, que la ciutat només vol més autonomia i estar present a qualsevol negociació. Cal tenir present que el 10% dels habitants de la capital són nascuts a un altre país de la UE i que Escòcia que és el territori on és va produir el referèndum sobre la possible independència no vol separar-se de la UE ara que el Regne Unit ha votat de sortir-ne en bloc.
Ens troben amb el trio de les Açores format pels tres presidents irresponsables, mentiders i capaços d’afirmar que Saddam Hussein disposava d’armes de destrucció massiva. I així. Bush, Blair i Aznar van (amb Berlusconi escaquejat a la foto d’última hora) ens van arrossegar a un conflicte on tots – excepte Espanya: han reconegut l’error i demanen disculpes per haver desestabilitzat l’Iraq i causat mig milió de morts. I és que ara l’atenció s’ha centrat en d’altres temes. Per ex. Goldman Sachs ha fitxat Barroso, l’expresident de la Comissió de la UE, per a assessorament sobre la pluja radioactiva que la decisió del Brexit pugui provocar amb la sortida de la Gran Bretanya de la UE. En realitat, tothom intenta mitigar els efectes negatius de la decisió aprovada per referèndum.
Diuen els experts que tot esforç serà necessari en un moment d’incertesa i de canvi monumental. I no hi ha dubte de que Londres ha de seguir essent un potent centre financer mundial i que les dues parts seran intel·ligents i prudents en una negociació correcta i sense vencedors ni venuts en una conciliació correcta. Cal tenir present, però, que – posem per cas – el Deutsche Bank té ara les seves accions al nivell més baix de tota la seva història. Però, en qualsevol cas la Gran Bretanya del post- referèndum ha de tenir una estratègia de consentiment, prosperitat i seguretat per a un futur europeu diferent. Si no s’aclareix aquesta qüestió, ens podem trobar en una confusió perillosa que ens condueixi al buit.
La lliura esterlina ja ha caigut i les perspectives pressupostaries no són favorables. Els restants altres 27 estats membres volen preservar la integritat de la unió i evitar qualsevol fragmentació addicional. I eventualment, la Gran Bretanya necessita aclarir el cas d’Escòcia i Irlanda del Nord que volen seguir pertanyent a la UE. La futura primera ministra és una partidària de quedar-se però segurament no podrà imposar el seu criteri. Per tant, l’únic que esta clar és que no serà fàcil introduir una nova línia en qualsevol de les dues operacions. La primera tasca serà doncs difícil per a curar ferides i salvar tot el que pugui de la decisió de sortir. Mentres tant i per a aprofitar-se eventualment de la situació, França ha ensenyat la pastanaga dels impostos més reduïts (50%, p. ex. de l’impost sobre la renda i d’altres incentius). Es en les circumstàncies indicades que l’esterlina rebaixada a la cotització menys favorable dels últims 30 anys i amb els rumors d’una possible pujada del dòlar, l’or va continuar pujant tal com ho ha fet des del post Brexit. Així, doncs, amb la lliura i els rendiments del Tresor rebaixats la lliura baixa un 1,2% en relació a l’euro i un 2,8% pel que fa al yen.
En tot cas, hi ha queixes tot i que alguns comentaristes afirmen que no és la sortida la culpable de que el Brexit no funcioni millor. Si que es pot,però, criticar un funcionament que no ha planificat el Brexit. El país va sense conductor i els partidaris de quedar-se no ajuden gens i els mitjans de comunicació tampoc. Entre els culpables s’esmenta també David Cameron que no hauria d’haver plegat tan ràpid, I, finalment, la cobdícia dels banquers fa que deixin el país. En resum, França es vol aprofitar dels problemes, Alemanya es mostra indiferent i els ciutadans decents estan abandonats per tothom. Els empresaris no han demostrat fe en el país. Finalment, han fallat els experts, molts dels immigrants i, sobretot, ningú no es pensava que el Brexit pogués guanyar.
Curiosament, els qui van auspiciar i recolzar el referèndum, és a dir, els escocesos, van votar un 62% a favor del quedar-se a la UE i la seva líder afirma que, si cal Escòcia. Per tant, el Brexit obligarà a repensar la independència escocesa. De moment, ja s’han provocat moltes iniciatives des de fa 15 dies quan es va aprovar la sortida de la UE. En efecte, s’ha incrementat l’acceleració als moviments cap a la seguretat que han posar en practica els inversionistes. Els bons del Tresor han experimentat rendiments molt baixos (1,3% a 10 anys). Fins i tot un home tan maldestre en les declaracions com és el governador del Banc d’Espanya, aquell Lluis Linde que va recomanar rebaixes dels salaris dels treballadors i que, tot seguit, es va apujar el seu sou en una mostra de total falta de sentit de l’exemplaritat, ha manifestat que s’ha d’estudiar la caiguda de les accions bancaries a Europa (un 11%).
Aquesta és la situació en un moment en que el Banc Central Europeu es reuneix per a analitzar l’amenaça del Brexit contra l’economia de la zona euro. Les actes de la reunió del BCE a Viena indiquen la preocupació per tot allò que resulta difícil d’anticipar i per les incerteses que poden derivar-se en forma d’impactes en el mercat comercial i en el financer. Que algunes inquietuds eren fundades ho demostra la crisi de la banca italiana que travessa ara unes dificultats difícilment superables. Una possible puja dels tipus d’interès als EUA són potser l’única bona noticia a la vista. Es per això que el BCE va comprar 80.000m. d’euros fins al març del 2018. En tot cas, el BCE no pot comprar bons amb rendiments per sota del -0.4%.
És, per tant, amb aquest panorama que pren possessió com a primer ministre la candidata Theresa May, la primera dona que ocuparà el nº 10 de Dowwing Street, la residencia oficial del primer ministre, després de Margaret Thatcher. May no tindrà les coses fàcils. El primer que necessitarà és trobar la forma de mantenir el Brexit per a obtenir el resultat en menys de 2 anys i oferir un pla que sembla el programa dels laboristes al 2015. Com a tema estel·lar hi figura el nou gran aeroport. I ha esclatat també un conflicte al Sudan del Sud que perjudica els interessos de la petroliera que hi han muntat els Fainé, Slim, Felipe González, etc. Mentrestant, tothom està pendent de quan el PSOE permetrà que Rajoy torni a governar. I May, per part seva fa ministre Boris Johnson, impulsor del Brexit. Tanmateix, la victòria de May no dissipa les incerteses i el Brexit posa en perill la continuïtat de les fabriques japoneses d’automòbils ara com Honda, Nissan i Toyota. En tot cas, el perill seria que May es trobés amb unes empreses que no volguessin invertir i un consumidors que no volguessin fer despeses. L’única opció serà, doncs, veure-les venir.
