La República Catalana que va proclamar Francesc Macià va durar tres dies. Just el temps que va necessitar l’Estat espanyol per recompondre’s, ni que fos precàriament, i passar d’una monarquia corrupta, violenta i immoral a una República que, en principi, obria un nou horitzó democràtic. Al cap de vuit anys, la dreta espanyola ho havia destruit tot. Va ser a costa de centenars de milers de morts i d’un exili massiu. No els va importar. Josep Tarradellas no va poder tornar de l’exili fins quatre dècades més tard, en el següent canvi de règim.
El cas és que l’autogovern de Catalunya, en termes històrics, només ha progressat en els moments de fallida del sistema institucional madrileny. L’anàlisi a fer, per tant, ha de partir d’una determinació correcta d’en quina fase estem del règim del 78. D’entrada, una constatació a fer: Les actuals institucions espanyoles són irreformables. Per més que s’escoltin clarament els grinyols del funcionament Tribunal Suprem o de la mateixa monarquia, no hi haurà canvis. Ni tan sols adaptacions. Qualsevol plantejament de reforma serà blasmat i bloquejat immediatament i els que hagin fet la proposta seran -com a mínim- insultats.
Aquesta esclerosi política és, justament, la que farà caure el sistema. I la que oferirà una nova oportunitat a la societat catalana, que ha de continuar percutint contra les bases d’aquest règim corrupte i agressiu. La proa està encarada, amb Felip VIè i la banda del Suprem com a objectius prioritaris. Ells no han guanyat res, només estan resistint.
