El boomerang que l’Estat va llançar amb tota la violència al seu abast contra el procés català l’1-O comença ara la trajectòria inversa. I el punt d’inflexió que permet que el gir es produeixi en aquest moment l’ha marcat l’inici del judici al Tribunal Suprem de Madrid i els arguments d’aquells a qui s’acusa dels delictes de rebel·lió i sedició. Les raons dels acusats han començat a ressonar amb vehemència i claredat entre les barroques parets de la sala que acull les vistes del judici i que, a partir d’aquí, es filtren nítidament davant dels ulls del món, a hores d’ara segurament ja atònit, a través de les emissions televisives.
Reviure l’1-O a través de les explicacions honestes dels presos polítics no fa més que refermar el convenciment que aquest judici no s’hauria d’haver celebrat mai i que el desenllaç d’aquesta història, si s’arriba a fer justícia, no pot ser altra que la seva absolució i alliberament, per bé que alguns dels passos que s’hagin pogut produir en el procediment impliquin algun càstig, uns passos, però, que mai van ser la rebel·lió violenta, aquella que pretenen endossar al Govern del moment amb fabulacions sense fonament fàctic.
Això s’ha vist en els primers dies de judici, especialment en l’interrogatori al conseller de l’Interior Quim Forn per part de l’advocacia de l’Estat. Un seguit de preguntes capcioses que intentaven fer encaixar el seu testimoni en el terreny de la faula construïda en aquesta causa, com quan la fiscal escodrinyava en les raons de la formació del cordó de voluntaris de l’ANC per fer un passadís a la sortida del departament d’Economia el 20-S mentre la comitiva judicial feia el seu registre a l’interior de les dependències.
En algun moment l’acusació semblava mostrar la idea que aquells voluntaris reunits en una protesta pacífica s’havien convertit en centenars de milicians armats en un aixecament violent a qui el nou règim republicà havia confiat les funcions d’ordre públic a les portes de la conselleria. En una altra de les preguntes s’intentava validar la idea que els revoltats havien intentat llançar la porta a terra per entrar en trompa i violentament aturar la comitiva judicial.
Els que vam ser allà aquell dia sabem que això no va passar i que aquella concentració va ser una protesta més en el marc d’uns dies terriblement convulsos al nostre país. Ningú que hagués participat en les manifestacions durant aquelles jornades pot haver tingut la impressió d’haver pres part d’una rebel·lió violenta, però sí d’haver exercit el seu dret de manifestació i llibertat d’expressió de manera intensa. I és potser aquesta intensitat en l’exercici d’aquests drets fonamentals el que més els aterroritza.
