El castellà és un idioma admirable, molt apte per a la retòrica i el “retruécano”, i que ha generat un esplèndida repertori de refranys i frases fetes, que ja va explorar Cervantes al Quixot. Entre els formidables refranys castellans ni ha un que m’admira especialment, i del qual no sabria trobar equivalència catalana: “Lo mejor es enemigo de lo bueno”. Em sembla una veritat com un temple. Quantes vegades, a la vida i a la política, no fem allò que seria bo, a l’espera de poder fer allò que seria encara millor. Però de vegades el millor no arriba. Mai no arriba. O triga moltíssim.
Proposo aquest excel•lent refrany castellà com a lema i inspiració al món d’Iniciativa. El pensament d’aquest món té des de sempre una tendència a ajornar el que seria bo en nom de l’espera d’allò que seria encara millor, però que està situat sempre en un futur indefinit i ben sovint llunyà. Recordo els debats del meu temps universitari. Parlàvem, posem per cas, de com havien de ser les presons. I llavors la gent del món que acabaria sent d’Iniciativa et deia: en la futura societat sense classes (el millor), com que no hi hauria injustícies no hi haurà tampoc delinqüència, i per tant no faran falta presons. Molt bé. A base de parlar sobre el que seria millor en un futur utòpic, ens estalviàvem de parlar del que seria bo, justet i insuficient però bo, ara mateix. El millor estava sempre situat en el futur. Però i mentre no arriba? No estaria bé anar fent alguna cosa bona? Doncs no. A la manera del refrany castellà “lo mejor es enemigo de lo bueno”.
He recordat el refrany aquest cap de setmana quan he llegit que el conseller Saura demana la dimissió de tots els membres del Constitucional, perquè estan poc legitimats per fer la sentència sobre l’estatut. Fantàstic. Segur que sí. Potser el millor seria que dimitissin i que es renovés el tribunal i que d’aquí a dos o tres anys, amb el tribunal renovat, arribés la sentència. Potser això seria el millor. Però enviaria la sentència a d’aquí a molt temps. Seria una excusa perfecte per no tenir sentència ara. I si en comptes d’enviar sempre les solucions al territori utòpic i llunyà, sempre futur, d’allò que seria millor, discutíssim alguna vegada del territori pròxim i immediat del que seria bo? Molt sovint, apostar pel millor en un futur que mai no acaba d’arribar impedeix fer el que seria bo ara mateix.
Deia que aquesta translació és típica del món d’Inicaitiva. Però de vegades fa l’efecte que pot arribar a tenyir altres móns. Per exemple, quan el vicepresident Carod ens diu que la sentència del Cosnttiucional no té cap mena d’importància, que nosaltres ja sabem el que són i que no ens resol res que ens ho reconegui els altres, ¿no estarà fent precisament el mateix? Molt bé, ser independents seria el millor. D’acord. Però mentre la independència no arriba, i sense deixar-la d’empènyer, ¿no hauríem d’anar treballant perquè les coses fossin millors en comptes de pitjors? ¿Fer el que ens sembla bo no és la manera més adequada de caminar cap al que seria encara millor? La capacitat sintètica del castellà ha generat aquest magnífic refrany: “Lo mejor es enemigo de lo bueno”. Però n’ha generat un altre que diu exactament el contrari. I amb el que estic personalment en el més profund dels desacords. “Cuanto peor, mejor”.
