El bitllet cap a Brussel·les...No m'agrada

"La política perd l'essència quan les decisions que s'hi adopten són enteses per una part de la ciutadania com a simples funcions del procés vital dels partits"

El senyor Rubalcaba va assegurar fa uns dies en una entrevista que hi havia una dada que l'angoixava: segons les enquestes, les xifres d'absentisme més elevades de les europees es produiran entre els sectors més joves de la societat.

Hi ha diferents formes de decidir la primera posició d'una llista; unes primàries, per exemple, són una manera de projectar democràcia interna. El web mepranking.eu comptabilitza les estadístiques de les preguntes, mocions, informes i declaracions que han dut a terme els eurodiputats i les eurodiputades durant la darrera legislatura. Si el visiten, comprovaran que no tots s'hi han esforçat, fet que ens porta a una segona possibilitat: que el criteri sigui el grau d'implicació en la tasca que hi han desenvolupat.

El senyor Rubalcaba, però, embriac de partitocràcia i de ganes de gratificar la fidelitat d'Elena Valenciano durant anys i panys, sembla que ha decidit escollir la cap de llista amb el mètode del dedazo. En lloc d'oferir la democràcia interna del partit al servei de les virtuts és la virtut de la lleialtat de Valenciano el que s'ha posat al servei de la partitocràcia. Elena Valenciano rebrà el bitllet cap a Brussel•les com un premi per la seva trajectòria dins el partit.Amb actuacions com aquesta, s'agreuja l'allunyament entre els partits i una part de la joventut, que percep el funcionament intern de la política com un diàleg entre jo i jo mateix.

Aquest distanciament, introduït com un cuc en la fruita de la democràcia actual, fa que un segment important d'aquest jovent, acostumat a viure en un món bidireccional (on poden prémer el m'agrada o el no m'agrada quan són al facebook o piular què els hi sembla el Salvados fins i tot abans que s'hagi acabat), quan arribi el dia 15 de maig senti que allò d'apropar-se a una urna amb un sobre a la mà "no vagi gaire amb ells". Per això el senyor Rubalcaba va acabar l'entrevista afirmant "lo que más nos preocupa es volver a conectar con el electorado joven".

La política perd l'essència quan les decisions que s'hi adopten són enteses per una part de la ciutadania com a simples funcions del procés vital dels partits (m'has estat fidel, per això et premio amb la primera posició de les llistes). De la mateixa manera que els mites explicaven les històries que els succeïen als Déus, els discursos dels líders dels partits s'entesten a defensar la manera de gestionar casa seva: "sempre hem funcionat d'aquesta manera", argumenten. Així, el sistema continua proclamant la supremacia de la vida dels partits per sobre dels desitjos i de les necessitats de la ciutadania.

Quan arribi la campanya, el senyor Rubalcaba intentarà mobilitzar l'electorat, apel•larà els "principis"; però els principis es converteixen en quimeres sempre que la realitat, l'únic lloc on poden manifestar-se, està en perill. La realitat del jovent es troba en perill constant (atur, contractes laborals precaris, menys beques...), i la "realitat de la política" no els fa partícips, els presenta un escenari monolític en què ells no poden deixar-hi empremta, no poden participar. No hi ha tecla per prémer el m'agrada, no hi ha espai per opinar, ja s'ho troben tot dat i beneït, i els partits, regits encara pel funcionament unidireccional del segle XX, no els presenten cap possibilitat que els permeti nedar per les profunditats de la col•lectivitat.

Els pares i les mares dels membres d'aquest jovent idolatraven els líders als quals votaven. Eren les darreries del 80 i els 90. Però la idolatria sol existir allà on l'element que originalment ens proporciona felicitat es torna més important que la mateixa felicitat; no és el cas de la joventut actual, a qui el periodista de l'entrevistava va qualificar com a "generación pasota". El passotisme i la intemperància comencen quan una forma incidental de desil•lusió s'apodera de nosaltres. El que aquesta joventut necessita és fàcil d'explicar i difícil de satisfer. En aquesta paradoxa rau sovint l'equilibri d'algunes de les solucions dels problemes més bàsics de qualsevol societat. Però potser no és l'apatia dels joves el que més amoïna el líder del PSOE, que, com l'au Fènix, encara té l'esperança que una victòria del PSOE reforçaria el seu lideratge i esdevindria el bàlsam contra el tan demanat relleu dins del seu partit.

Senyor Rubalcaba, si presentem al jovent de l'era del Facebook un passat tractat com a categoria de futur el terreny de la política serà privat no només de la capacitat per incidir en la ciutadania sinó també del lloc de partença des del qual modificar, reestructurar i començar alguna etapa nova. Si l'abstenció és alta, després no es queixi. Si vostè continua imposant un model de fer política unidireccional i no els té en compte ni deixa que hi participin, ells ho tenen molt clar: no m'agrada.

 
 

Comentaris