El bilingüisme mata

Llegeixo al web visat.cat el breu perfil del lingüista, filòleg, escriptor i traductor Pau Vidal (Barcelona, 1967). A més de traductor excel·lent, Vidal també fa crucrigrames i articles i llibres sobre llengua, en el sentit més ampli —per exemple, la majoria d’obres d’Andrea Camilleri al català són «culpa seva», però també ho són d’altres obres i autors com Lampedusa, i desitjo que futurament de Roberto.

Aquest darrer cas que apuntàvem més amunt, i més enllà de l’incís, és el d’avui. Un llibre sobre la llengua catalana i la supervivència que té en contacte amb la llengua —com diria Joaquim Mallafrè— de la polis: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic. Aquest llibre que acaba d’arribar a les llibreries del país és una reflexió sobre l’estat actual de la llengua catalana, sobre els problemes d’interferència lingüística i social que es poden percebre al carrer, i del canvi i abandó en detriment al benefici del castellà que de vegades pateix, però també pel que fa referència a l’estat legislatiu vigent —i qui sap si futurible— al Principat.

Vidal, que reprodueix literalment les paraules del mestre Joan Solà al Parlament de Catalunya, afirma que «Som una comunitat lingüísticament malalta des de fa segles», i no és estrany que Solà ja ho digués aleshores. De fet, seguim igual si fa no fa des d’aleshores, i potser acabarem pitjor si alguns ciutadans del món —cosmopolites de corbata i no— practiquen el cinisme lingüístic, combinat amb el bonisme de qui diu que els catalans som gent respectuosa i que, en el fons, no estem tan malament.

Exemple d’això és el capítol «Set milions i mig de filòlegs» (p. 123 a 129). Com a professional del gremi, crec que no puc estar més d’acord en aquesta títol i en els arguments que es desprenen d’aquest punt, però també del llibre en general. Normalment la gent no posa en dubte les opinions d’un mecànic, un pagès, un cirurgià o d’un fuster. En canvi, com podem comprovar (gairebé dia sí, dia també) els que intentem parar l’orella —o fer cops d’ull— al català que ara es parla… tenim un greu problema d’autoestima lingüística que fa que, constantment, abandonem, empobrim i acabem relegant la llengua catalana al que diria Fuster «un reducte folklòric.» En definitiva, que acabem parlant una mena de català aigualit i, per tant, empeltat del que no és genuí.

L’any 2011 Pau Vidal va patir ell mateix part d’aquest problema que tenim, quan l’editorial Columna li va publicar una traducció d’un llibre de Jordi Sánchez amb un text que escup catanyol en estat pur —podeu llegir l’article de Vidal al diari Avui del dia 30 de novembre de 2011 que es titula Per res em desagrada. Cal anar amb compte, i no perdre llençols a cada bugada. Quan es parla alegrement de l’oficialitat lingüística a una hipotètica Catalunya independent hem de tenir clar i present que respectar les llengües dels altres no vol dir immolar la nostra. I, d’aquesta mateixa manera, no hem d’oblidar que hi ha racons de la comunitat autònoma de Catalunya que no són catalanoparlants —faig referència, esclar, a l’occità aranès. Però això, potser, ja són figues d’un altre paner i en parlarem un altre dia, més i millor (espero).

Sigui com sigui, jo us recomano que llegiu Vidal perquè, com en d’altres ocasions (llegiu 100 insults imprescindibles, publicat per Cossetània, que és d’allò més divertit), fa unes anàlisis força encertades, però la manera com té de fer-les és, qui sap, si el més interessant de tot plegat. Ho fa amb un dinamisme i un domini lingüístic envejable. Dit d’una altra manera, llegir un llibre seu és com fer una feina de formiga. De mica en mica, s’omple la pica; perquè penses i t’enriqueixes, i quan la pica és plena t’adones que no hem d’abaixar la guàrdia si és que, realment, volem una normalització lingüística plena i de qualitat.