El Barça i el govern espanyol

"Al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l'univers simbòlic que l'acompanya"

Confesso que no sento cap simpatia per la junta actual del F.C. Barcelona, com ho demostren els articles que vaig escriure sobre la presidència de Sandro Rosell en contraposició a Joan Laporta, que ha estat, sens dubte, el millor president de la història del club. Només cal mirar les copes, els títols i el prestigi aconseguits durant el seu mandat; a banda de la visió catalanocèntrica amb què dirigia l'entitat. Però el Barça, com sabem, és més que un club. Molt més. Ho és per la seva idiosincràsia, per la seva massa social, amb cent cinquanta mil socis, per la càrrega simbòlica que l'acompanya en l'àmbit polític, per una representativitat nacional sense parangó al planeta, pels espectaculars índexs d'audiència que comporta tot allò que l'afecta i per les controvertides passions que desperta. Tot aquest conjunt de coses l'han fet un club únic al món, i, per tant, un club admirat, envejat, estimat, odiat... sempre en grau superlatiu. Això explica que hagi esdevingut una de les principals institucions de Catalunya i que tot allò que fa o que deixa de fer la persona que el presideix tingui un ressò internacional.

Sempre he pensat que una singularitat d'aital magnitud, tan especial, tan gegantina –tan anòmala, fins i tot, si es vol– només s'explica per la anormalitat en què viu la nació catalana, una nació sotmesa als designis d'una altra nació. Si a Catalunya no se li haguessin arrabassat les seves llibertats nacionals i fos un Estat lliure i sobirà, és obvi que la seva representativitat política en l'àmbit esportiu –poques coses hi ha en aquest món més polítiques que l'esport d'elit– estaria canalitzada no pas a través d'un club de futbol, sinó de la selecció i dels èxits aconseguits pels esportistes en les diverses modalitats. Just el que passa a tot arreu. El Barça, per tant, hauria estat un club de futbol important, molt important, però difícilment l'entitat de la magnitud simbòlica actual. De fet, serà interessant veure com incidirà la independència del país en aquesta magnitud simbòlica.

Però el present és el present i encara no hem recuperat les nostres llibertats, encara no som un Estat lliure i independent. Som encara una nació sotmesa a la voluntat d'una nació que se'ns declara superior i el més calent en matèria de seleccions nacionals i de Jocs Olímpics és a l'aigüera. En altres paraules, el Barça continua essent l'entitat esportiva que amb la seva força compensa aquestes mancances i en la qual una part majoritària de la societat catalana projecta els seus anhels de reafirmació nacional. Per això hi ha tantíssims socis o seguidors de clubs com el Girona, el Sabadell o el Llagostera que alhora ho són també del Barça. No hi veuen cap incompatibilitat. Només en cas d'enfrontament directe, poden desitjar la derrota del Barça. Però estimen ambdós clubs perquè allò que representen ocupa llocs molt precisos i ben delimitats en el seu cor.

Tanmateix, com dèiem, aquesta representativitat del Barça, aquesta càrrega simbòlica del club té molts enemics. Com és natural, el primer nom que ve al cap de tothom, en parlar d'enemics, és el Reial Madrid, però la cosa va molt més enllà. Si l'únic enemic fos el Madrid i aquest club no tingués al seu costat tots els organismes de l'Estat espanyol, no caldria amoïnar-s'hi, perquè les seves maniobres serien únicament de naturalesa econòmica. El problema és que la seva llotja –presidida per un home de negocis tèrbols i protegit per la casta– constitueix l'aparador de tot allò que després es cou als despatxos polítics de Madrid i que adquireix forma d'operacions d'aparença jurídica, apolítica, neutra i immaculada. Com comentava el periodista Lluís Canut dies enrere en el seu magnífic programa ‘Efectivament', del Canal Esport-3, resulta curiós, si més no, que un soci del Barça que treballa en una farmàcia pugui assumir per iniciativa pròpia els enormes costos judicials d'una causa –cas Neymar– que, un cop engegat el ventilador, decideix abandonar. Posats a investigar, seria interessant investigar qui hi ha al darrere d'una maniobra com aquesta. La maniobra, tanmateix, és intel·ligent: en comptes de bombardejar des de fora, s'introdueix un cavall de Troia que dinamiti des de dins i que faciliti als òrgans judicials espanyols la coartada per actuar. I perquè tot sembli encara més pur i més immaculat, el cavall de Troia es presenta davant les càmeres dels mitjans de comunicació lluint una estelada a la samarreta amb la reivindicació del dret a decidir. Realment fantàstic! Una trama digna de Graham Greene. Només hi ha una errada. Una errada que Greene mai no hauria comès, i és que ‘l'independentista' interposa la seva querella criminal, no pas a Catalunya sinó a Madrid, a l'Audiència Nacional espanyola, institució hereva del franquisme amb un passat (i un present) de persecució sistemàtica i ferotge de les llibertats de Catalunya i dels seus defensors.

Diu el senyor Josep Maria Bartomeu, president del Barça, que l'assetjament que està patint el club des de les instàncies judicials pot tenir a veure amb el fet que "un any va cedir el Camp Nou per fer-hi el Concert per la Llibertat, i potser això no va agradar" i que tampoc no va agradar que "la Via Catalana passés per l'estadi". Naturalment que això no va agradar al govern espanyol, per bé que va ser la pressió social, no pas cap iniciativa de la junta, com insinua Bartomeu, el que va determinar aquests decisions. Però al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l'univers simbòlic que l'acompanya.

Cal no oblidar que l'Estat espanyol és a les mans d'un govern d'arrel totalitària capaç de les baixeses més abjectes per tal de dinamitar el procés català. Estem parlant d'un govern que manipula eleccions, que intenta desprestigiar internacionalment Catalunya i les seves institucions, que porta a terme un pla d'extermini de la llengua catalana, que criminalitza el president de la Generalitat i l'alcalde de Barcelona mitjançant la fabricació d'informes falsos i que elabora lleis d'inspiració feixista amb l'objectiu de controlar el pensament, d'escoltar converses privades, de conceptuar l'independentisme com a terrorisme i d'inhabilitar presidents, consellers, jutges i funcionaris demòcrates tot instaurant un règim policial en una societat pretesament tenallada per la por. Això és feixisme, senyors. Feixisme. Què més necessitem que passi per prendre'n consciència?

Hom dirà que si el fitxatge de Neymar s'hagués fet bé, les clavegueres de l'Estat no tindrien on agafar-se, però no és cert. Santa innocència i santa autoflagel·lació! Les clavegueres, com ja hem vist, no estan al servei de la veritat, estan al servei del poder, i allò que aquest poder no té s'ho inventa. És veritat que la mentida sovint té un recorregut curt i que algunes veritats, tard o d'hora, acaben surant –ho hem vist en la clara innocència del president Mas i de Xavier Trias, acusats falsament de tenir diners a Suïssa–, però cobreix l'objectiu de calumniar i desacreditar persones a través dels telenotícies. L'intent de criminalització de Catalunya en l'àmbit internacional –i això inclou el Barça, per descomptat–, forma part d'una operació que arribarà al paroxisme en els mesos que resten per a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

 
 

Comentaris