Malgrat que el Barça ha guanyat el Mundial, Espanya i els potents mecanismes de l’Estat cridaran arreu que ha guanyat Espanya, i hi posaran tant d’entusiasme i fins i tot un fanatisme tan visceral que ens donaran un estiu, a més de xafogós, insuportable. Els Manolos, els pops, el del Bombo, i tota la pesca ens escridassaran dia sí i dia també que són (ells) els millors del món. L’amnèsia és una bona companya de l’imperi, car ara se’ls han esborrat del cap els crits agressius i els insults que han rebut Iniesta, Xavi o Puyol que ara adoren i als quals denominen “los nuestros”.
Fins i tot la reina d’Espanya, que anava més aviat de discreta –els anys no perdonen- es va vestir de vermell i es va marcar una mena de sevillanes per celebrar un gol; no cal dir que això és perdre els papers i que mai dels mais haureu vist en Jan Laporta fer el paperina en els moments més emocionants d’un partit.
Tots aquests anys, que no s’acaben mai, de la Transició –i que ara travessa una fase involutiva, que els déus ens emparin!-, els espanyols han estat buscant desesperadament uns símbols que no fossin agressius (havent passat una guerra civil en què una bandera representava Franco que, vés per on, és la mateixa que els convé reivindicar). S’hi han esforçat, amb algunes patinades intermèdies –la bandera quilomètrica de Trillo, que va fer riure la meitat de la ciutadania-.
Doncs felicitats: entre això de la Roja (ai, si Franco aixequés el cap i veiés que la Roja representa los Nacionales!), les pantalles gegantines, els titulars, i un fervor que a Catalunya, no ens enganyem, s’ha imitat perquè mai no hem pogut resistir-nos a una campanya publicitària ben feta, comptant-hi el Decret de Nova Planta de l’infaust Felip Vè, ja tenen els seus símbols “unitaris”, i no hi renunciaran. Fan ganes de fugir, no?
Els fets però són contundents: el Barça ha guanyat el mundial i els l’ha regalat als espanyols, com els regalem les nostres Caixes,que són l’estalvi català, els nostres impostos i si badem un sol moment la nostra llengua (i ja sabem què en faran, de la nostra llengua).
Independentistes, tebis o radicals: uniu-vos. Aconseguim una majoria en un Parlament que ara per ara és de paper però que pot deixar de ser-ho. És l’únic camí. I les circumstàncies històriques són úniques i excepcionals i no es repetiran. Deixeu-vos de personalismes i uniu-vos, sisplau.
