Hi ha comentaristes que ja parlen de la glasnost o de la perestroika del Vaticà i sense voluntat de cometre sacrilegi comparen el Papa Francesc amb Gorbatxov i la Cúria romana amb el Comitè Central del Partit Comunista. En tot cas, és segur que el nou summe pontífex vol fer una reforma de l’arrel fins a les branques de la burocràcia de l’Església. Els canvis que s’anuncien en l’àmbit financer i en el mediàtic només són, però, la punta visible de l’iceberg.
Per a tirar endavant la remodelació ha creat una comissió de 8 cardenals que revisen el funcionament de 9 congregacions que repassen la doctrina, la canonització dels sants i la disciplina dels clergues a part dels consells i tribunals. La tasca de fer un “aggiornamento” de tot això és ingent i no es podrà enllestir en quatre dies. Per exemple, les modificacions que va promulgar Joan Pau II el 1988 és ara que comencen a servir de referència. El pas immediat serà probablement la creació d’un secretariat econòmic, d’una comissió de protecció dels infants amenaçats pels abusos sexuals. Per tant, el Papa amb 77 anys, té pressa.
Gorbatxov va trigar 7 anys a transformar la Unió Soviètica de dalt a baix. Alguns opinen, doncs, que un Sant Pare tan cordial no serà prou sever per a dur a terme una gran reestructuració. Però a aquests els convindria recordar el que va dir Gromyko al PCUS: “Camarades, aquest home té un somriure molt agradable, però té les dents de ferro”.
Des del punt de vista d’aquesta columna, el tema més interessant és el canvi que s’està produint en l’ambient de les finances vaticanes, atès que la Santa Seu té el propòsit d’acabar amb la corrupció i els escàndols de la banca vaticana. De moment, ha nomenat com a membres del consell assessor Jean Baptiste de Franssu (excp de Invesco) i Lord Patten, expresident del BBC Trust, que serà l’assessor en matèria de mitjans de comunicació. Els bilions d’euros d’actius del Vaticà passaran a una gestió externa i s’aprimarà molt l’IOR (Institut d’Obres de la Religió) que fins ara funcionava com a banca vaticana amb voluntat de tenir una gestió modèlica sense contaminació de cap escàndol.
El diari, la ràdio i la televisió passaran a dependre de Lord Patten, exgovernador de Hong Kong, que té l’encàrrec d’arribar via digital a una audiència que incorpori no-creients. El secretariat d’Economia actuarà també com un banc central i ha començat a cancel·lar centenars de comptes possiblement implicats en blanqueig de diners i paradisos fiscals. Òbviament, l’Església ha de fugir de situacions compromeses. Per exemple, de desgràcies com la ruïna de l’arxidiòcesi de Maribor a Eslovènia, que s’ha col·lapsat per culpa dels seus fons d’inversió que s’han comportat com si estiguessin posseïts pel diable. Per a Eslovènia no deixa de ser un sarcasme que, amb un Papa que condemna la idolatria del diner, es pugui produir una situació com aquesta, que equival a tenir a dins de casa unes misterioses forces del mal. El final satànic va tenir com a detonant i per a més inri un negoci de pornografia per televisió.
Al final d’aquests episodis que s’acaben amb un “amén”, la gran pregunta, en l’última anàlisi en si realment el Vaticà necessita tenir un banc, per favor, no em diguin que serveix per a finançar les missions. En canvi, si ens diguessin que es va finançar Solidarnosc, el sindicat polonès de Lech Walesa que va contribuir a la caiguda del comunisme, potser almenys es podria analitzar la qüestió. Igual que es podria debatre si serveix per a salvaguardar el patrimoni, principalment artístic i cultural de l’Església.
L’excardenal Jorge Manrio Bergoglio és conscient que els debats dels anys 60’s i 70’s des del delibat eclesiàstic fins a la teologia de l’alliberament van ser posats al congelador del dog, però ara vol tornar-los a posar en circulació. No afavoreix els segments més ultraconservadors com ara l’Opus Dei que van gaudir de més predicament amb Joan Pau i Benedicte. Paradoxalment, durant 30 anys de poder de perfil més reaccionari es va formar un conclave de prelats com aquest argentí que en l’etapa pessimista feia costat als descamisats que després el règim polític no va saber ajudar amb mesures concretes tot arrencant d’uns postulats conservadors però amb objectius de lluita a favor dels poder i missatges que els pastors han de fer més olor d’ovella.
El que està per veure és si el nou to pot alterar la substància de l’ortodòxia. De moment, s’ha pronunciat contra la injustícia que vulnera els evangelis i ho ha fet junt amb el capellà peruà Gustavo Gutiérrez, amb tot el que ell significa. El Papa és jesuïta i cal recordar que el Padre Arrupe (S.I.) ja es va pronunciar el 1968 a favor de l’opció preferent per als pobres de la terra, no és revolucionari, però creu que els temes dominats no poden ser l’avortament, el matrimoni gai o l’ús dels anticonceptius. I la seva propera encíclica porta per títol ‘Beati Pauperes’.
Després d’això, l’analista David Gardner pregunta a veure qui vol ser més papista que el Papa. En realitat, sembla clar que el Papa vol eliminar la tèrbola activitat de gestió d’actius que han estat motiu de crònica negra, de corrupció i d’escàndol. Només cal recordar els 1980’s les conseqüències de la mort de Roberto Calvi (el banquer de Déu) que va ser trobat penjat al pont de Blackfriars (per cert, nom de franciscans) de Londres. Ara només hi ha casos com el de Monsenyor Nunzio Scarano que està sent investigat per la justícia italiana. També el número 2 del Vaticà, Tarcisio Bertone (premi comte de Barcelona atorgat per la Vanguardia) està sent investigat pels magistrats transalpins per haver afavorit un crèdit a un empresari amic i vinculat a l’Opus.
La informació publicada era fa una setmana per Rachel Sanderson i Giulia Segreti serà ampliada un dia d’aquests de forma detallada. A més a més, Bertone ja va ser jubilat l’any passat. De passada, el Vaticà ha creat el seu servei d’inspecció i de vigilància financera que ja ha descobert afers de blanqueig a Liechtenstein. Tanmateix, el que queda ben aclarit és que el Papa coneix perfectament el mal que aquest petit banc ha causat a la credibilitat de l’Església amb una llarga trajectòria salpebrada d’escàndols. I que tot el que ha passat i s’ha vist facilitat per una regulació laxa i indulgent. La crisi, però, ho ha canviat tot i l’OCDE ha fet un recordatori dels mitjans de supervisió que són exigibles.
