El balneari de la tercera via

"Puntuals com la mona per Pasqua, els telepredicadors de la moderació ens titllen de "radicals"

Recapitulem: feixistes, descerebrats, demagogs, secta, nazis, populistes, obsessius, monotemàtics, etc. Els adjectius amb els que hem estat definits els independentistes ompliria pàgines senceres. Ni Josep Pla hauria estat capaç d'imaginar-s'ho. Sembla mentida com l'establishment –d'aquí i d'allà- ha reaccionat amb aquesta virulència insospitada. Les darreres incorporacions d'aquesta setmana són dels senyors Jorge Reverte, "potro desbocado del catalanismo" i Fernando Onega, que ha titllat els membres del CATN de "cachondos". La cosa és d'aquest nivell. Però no tot són insults ni menyspreus. També arriben, per fi, propostes concretes per sortir de l'atzucac. Per exemple, aquesta setmana hem conegut que la primera mesura del govern espanyol obrint la porta al diàleg, després del debat al Congrés del 8 d'abril, ha estat que els advocats catalans s'hagin d'anar a examinar a Madrid i en castellà. Ens esperen dies de glòria.

Puntuals com la mona per Pasqua, els telepredicadors de la moderació ens titllen de "radicals". Voler votar és ser "radical"? Ser independentista vol ser "radical"? És una acusació que em fa molta gràcia perquè molts dels meus amics independentistes solen ser tots professionals competents i pares de família, allò que se'n diria gent d'ordre, conservadors, liberals, socialdemòcrates. Ara, això sí, volen que el seu país sigui lliure i no accepten més claudicacions. Demanar la llibertat és ser radical? Des de quan? Habitualment, tot això és una cosa que els europeus donen per descomptat, com a part del seu dia a dia avorridíssim i gris. Més aviat al contrari. Ves i comenta-li tu a un europeu que no el deixes votar, a veure què li sembla i què opina de qui és el radical.

A Espanya no: tu dius, home, la fórmula que ens permet sobreviure com a país és la independència, que a més és l'única que només depèn de nosaltres, donem-li suport. Error. Acabes de caure en la trampa de la precipitació, per vast i radical, no has tingut en compte la subtilitat dels temps. 300 anys després, vàries dictadures pel camí, reiterats intents de genocidi cultural i encara amb aquestes presses. Desenes de dits acusadors dels herois de la moderació i el seny t'apunten amb el dit: ets un pobre tipus, rude, salvatge, aspre. Incapaç de prioritzar, poc cultivat, amb una cintura política zero, " un potro desbocado", un més dels del "órdago" i del "desafío". Sense la mínima civilitat. Un "cachondo". Immadur. Primitiu. Tosc. Breu, poc glamurós.

Al final, jo he arribat a la conclusió que en el centre del debat polític actual hi ha el glamour. No oblidem que glamour ve de "grammar", màgia, encanteri. Triem per exemple un representant, qualsevol de la tercera via. Ah! amics meus, tota una vida de sensacions sensuals, de milers d'entranyables encontres, de centenars d'insinuacions, de mesos i anys de negociacions on una mirada, un gest, un tancament d'ulls ho ha estat tot. Trobades furtives, pactes de matinada, xiuxiuejos a l'orella. La màgia de la negociació eterna i infinita amb Espanya, "pactar para seguir pactando", el trepitjar del tacte dolç i suau de les catifes dels ministeris, la visió enlluernadora de les mitges de seda de les ministres, l'encanteri de les llargues cabelleres rosses de les diputades (per a les lectores, canviar-ho a masculí). Un món fascinant i equívoc, ambigu i evanescent. El poder, impúdicament voluptuós. Ara sí, ara no, ara una mica més, ara una mica menys, ara una punteta... ara res, ho sentim molt, tornin d'aquí vint-i-cinc anys perquè necessitem temps per federar-nos, i de pas deixin un parell de competències a la porta, gràcies i passi-ho bé. La dolça languidesa de la vida autonomista, un capvespre que es repeteix monòton i marmòtic. Tant se val, però i l'estona tan agradable que haurem passat?

Per què embrancar-se a demanar la independència quan podem estar anys i anys gaudint de la vida glamurosa que ens ofereix el federalisme, altrament dit la tercera via? Sortir del balneari i de les bombelletes que fan pessigolles als peus? Deixar el massatge dels lobbys empresarials? Passar de llarg dels temples gastronòmics del Círculos varis i els seus dinars melosos i caramel·litzats? Però, i on anirien a parar, tots aquests senyors i senyores, amb el seus barnussos autonomistes? Porten tota la vida al bany maria!, és el seu hàbitat natural, no sobreviurien en un altre. Fora de l'autonomia fa fred i ells necessiten el raigs uva de l'estatus quo que, generós, els encén la lampadeta de tant en tant.

Els senyors del balneari espanyol de la tercera via diuen que treballen molt i s'esforcen i pateixen molt per trobar solucions. No en dubto pas, porten anys i anys esforçant-se i desgastant-se per nosaltres. Una vida de sacrificis. Ara, si em permeten, i per descarregar-los de feina, modestament, en el meu nom no cal que ningú es prengui la molèstia de negociar res de la Constitució espanyola. Moltes gràcies.

 
 

Comentaris