El 75% de Sánchez

"El president espanyol, pensant que fa una oferta de jugador de pòquer, evidencia els límits del seu joc, a més de la dramàtica debilitat del suport que té al seu darrere."

Zapatero, ple de bones intencions però sempre presoner de les temptacions, va passar al rànquing de les mentides polítiques més surrealistes amb aquella frase històrica, fa una mica més de quinze anys: «Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán». Amb dos dallonses. Després, aquell «apoyaré» es va traduir en l'operació per defenestrar Maragall, en les discretes negociacions amb Mas, en el ribot d'Alfonso Guerra i la sentència del Constitucional, sense oblidar la jugada mestra de la reforma de l'article 135 de la Constitució del 78. «Apoyaré», sí. Aquest era el compromís, i potser ho va fer. Una estoneta, no gaire més.

 

Ara, l'agosarat Sánchez, presoner de la seva feblesa i amb un projecte per a Espanya que s'explica en dos tuits i mig (i encara sobren caràcters), ensenya una carta trucada, després de posar-se la disfressa de milhomes i amenaçar els catalans amb una nova onada de fúria paramilitar. «Vostè ve amb una oferta amb el 75% de la societat catalana i el govern d'Espanya li asseguro que el vehicularem i ajudarem a resoldre els problemes de la societat catalana». Una altra frase per a la història de les mentidetes benintencionades? Sí i no.

 

Per començar, caldria veure quin percentatge de la societat espanyola representa el Govern d'Espanya, que és govern -en part- gràcies al suport dels independentistes, per cert. Fem números. El PSOE va obtenir 5,4 milions de vots, sobre 46,5 milions d'espanyols i 24 milions de votants. Ras i curt: té al darrere, més o menys, el suport d'un 12% de la societat espanyola i un 22% dels votants del 2016.

 

Home... Anem a pams. Demanar una proposta que tingui al darrere el 75 o el 80% de la societat catalana és demanar infinitament més suport del que té ara mateix el govern espanyol.

 

Si no em fallen els números, estaríem parlant d'uns 6 milions de catalans, no de votants. Força més que els vots, a tot Espanya, que permeten a Sánchez ser president i fer ofertes impossibles i tramposes.

 

Tanmateix, és interessant posar sobre la taula, per primera vegada, una idea, tot i que expressada amb ganes d'embolicar la troca i semblar el que no és. La idea és fixar un percentatge? Podríem anar bé per aquí. La idea és acabar votant d'alguna manera, com el mateix Sánchez va dir fa un temps? Tampoc no està malament del tot.

 

Ens ho creiem? De moment, no. Ens ho podrem creure en el futur? Jo diria que tampoc, perquè si vas a Madrid amb el 75% de catalans que volen la independència, et diran el mateix de sempre. Que no. I si no passes pel tub, t'envio els jutges i els paramilitars, i pensa que encara serà pitjor el dia que les dretes incendiàries tornin a manar, amb la complicitat de l'ala dura del PSOE.

 

Exigir el 75% de la població és una barbaritat. Però igualment és evident que no n'hi ha prou amb el 47% ni amb el 50% més un. Cal una majoria incontestable, sens dubte, però no val la pena que discutim sobre això ni cinc minuts.

 

 

Tanmateix, en la formulació de la idea, i en el naufragi més que probable de qualsevol intent de resoldre això a les urnes de forma clara i democràtica, hi ha una escletxa de futur, no tan petita com sembla. Només el fracàs definitiu i reiterat del referèndum hipotètic (i impossible) obrirà les portes a altres sortides, impecablement pacífiques però tossudament contundents i persistents. És i serà fotut, i se'ns farà etern, però encara caldrà carregar-se més de raó.

 

Sánchez no deixa de personificar, amb totes les seves contradiccions, la menys dolenta versió del nacionalisme espanyol. Però ni vol ni li permetran posar a votació la unitat d'Espanya. Ell només pretén guanyar temps i aparèixer com el ZP dels nous temps, l'home dialogant que fins i tot va fixar un llistó, no per acceptar la independència, sinó per «resoldre els problemes de la societat catalana», que no cal ser gaire llest per intuir què significa: remenar una mica les cartes perquè tot segueixi igual.

 

El president espanyol, pensant que fa una oferta de jugador de pòquer, evidencia els límits del seu joc, a més de la dramàtica debilitat del suport que té al seu darrere.

 

No hi haurà manera de saber mai què hauríem votat en un hipotètic referèndum, ni de calcular quin percentatge de la població catalana vol la independència.

 

No ho permetran mai: saben que perdrien. I tanmateix, això acabarà així. Perdran, però abans no tindran manies per destrossar-ho tot, perquè en el fons ja ho donen per perdut.

 

Comentaris