Lénaïg Bredoux, una periodista francesa que seguia la campanya presidencial de Benoît Hamon, afirmava fa unes setmanes que “els socialistes creien que, pel sol fet de ser socialistes, ja eren l’opció majoritària de l’esquerra i els únics capaços d’aglutinar-la”. Quin ha estat el resultat de tan brillant visió, impregnada de pensament màgic? Un espectacular 6% a la primera volta de les eleccions presidencials de França i un PSF en estat catastròfic i catatònic. Un 6%, un percentatge que els hauria d’haver fet dimitir a tots, absolutament a tots. I què han fet? El mateix que gran part del socialisme a les espanyes i a la “província catalana”: aguantar, dissimular i tirar endavant, confiant en ves a saber quin miracle impossible…
Ah, sí, i ara ensenyar-li la tarja vermella al superguai Manuel Valls. Un personatge al qual aquí, inexplicablement, ens agrada veure com una mena de català afrancesat, però que en realitat és “casta francesa” en estat pur. Ahir era socialista, de nom, i ara és “macronista”, per desesperació. I demà serà el que més convingui, si pot aspirar a una parcel·la de poder des de la qual conspirar i repetir quatre tòpics buits sobre el poble, les esquerres, l’estafa europea i la “grandeur de la France”.
Valls encarnava una mena de liberalisme relativament compassiu i força hipòcrita, en comparació amb el liberalisme brutal que ara domina Europa. El seu contrincant Hamon, més d’esquerres però sense passar-se, va intentar recuperar l’ànima del socialisme francès i ha acabat convertit en carn picada. Ell s’ha quedat amb el 6%, amb la foto del desastre i gran part de les suposades culpes. En realitat, la gent no s’ha cregut ni l’un ni l’altre. No eren autèntics ni creïbles. Eren candidats disfressats i despullats alhora: ombres perdudes a la recerca d’un somni electoral que, simplement, no es mereixien. Fa anys que s’han guanyat a pols el 6%.
A diferència de França i d’Espanya (inclosa Catalunya), a Portugal el partit socialista ha seguit un altre camí. Els portuguesos sembla que no hi siguin, que no formin part de la península ibèrica ni d’Europa, però encara que els ignorem, estan decidits a existir… I pel que fa a la trajectòria del seu socialisme, res a veure amb l’espanyola i la francesa: han tingut claríssim, els darrers anys, al costat de qui estaven. Han estat capaços de teixir complicitats amb les altres esquerres, sense creure’s propietaris únics de la veritat i la puresa, han sabut exercir de socialdemòcrates. I en què es diferencien dels socialistes espanyols o francesos? Res, poca cosa: ara estan al govern. Resisteixen la crisi, aguanten les embestides de Brusel·les i Berlin i se’n van sortint.
Però aquí, clar, ni ens agrada mirar cap als veïns de Portugal (el nostre complex de superioritat, tan madrileny, ens ho impedeix) ni cap als veïns de França, on, com aquí, no ha estat possible cap mena d’entesa de les esquerres. Conclusió? Aquí (o allà) mana i manarà Rajoy.
Les primàries entre Valls i Hamon no van ser tan diferents de les primàries a les quals juguen ara López, Díaz i Sánchez. Aquelles, les franceses, i aquestes, les espanyoles, són primàries del passat, que volen creure que s’estan disputant en el present i somien que tenen alguna possibilitat de futur. Fan molt soroll, semblen molt decisives, tenen molt morbo i molta ressonància mediàtica, però poquíssima substància política. Sang i fetge, el que vulguis. Ganivetades, a dojo. Tot molt hispànic, molt ibèric i molt romà alhora, com un combat de gladiadors. El mateix que va passar a Podemos, amb Errejón i Iglesias. El mateix que passa a Catalunya. Molt dramatisme, molt personalisme, poca política i una buidor de programa que fa feredat de veure.
Deu ser veritat que cada país dóna per al que dóna? Qui sap. En qualsevol cas, els països tendeixen a repetir-se a ells mateixos, a donar voltes a una mena d’espiral que no és ben bé la repetició de la història. Diuen alguns savis que toquem la mateixa música amb un ritme i alguns acords diferents. A França el socialisme continua tocant la marxa fúnebre des dels anys vuitanta, i encara no s’ha volgut adonar de qui és el mort d’aquest enterrament… A Portugal, com qui no vol la cosa, lluny de l’epicentre de la història, han decidir tocar una música amb més futur i no els va malament. I aquí? Aquí toquen a morts, amb unes quantes honorables excepcions que intenten evitar el naufragi. Però de moment fan primàries i s’esbatussen ferotgement a l’amfiteatre, sense adonar-se que justament és l’amfiteatre el que s’enfonsa… Com deia aquella periodista francesa, es creuen que podran repetir eternament la mateixa funció i que el públic no se n’adonarà mai…
