No ens enganyem. Construir de forma efectiva la República serà duríssim. Implicarà fer un llarg camí ple d’amenaces, de proves de solidaritat, de resistència, de mobilització, de pacifisme i també de desobediència. I caldrà estratègia, tàctica i unitat. Fins i tot si l’independentisme obté més del 50% dels vots, Espanya imposarà les seves regles de joc, que passen, justament, per no respectar les regles del joc si actuen en nom de preservar la unitat d’Espanya i el búnquer del 78. El 21D, els electors del bloc del 155 tenen clar què passa si guanyen els seus: Continuaran esclafant l’autogovern, assetjant l’escola catalana, atacant la llibertat dels mitjans de comunicació, la cultura, la memòria històrica i qualsevol altre indici de vida de la nació catalana. Però si guanya l’independentisme, l’Estat no garanteix el joc net. Ningú no sap fins quan l’article 155 usurparà les funcions legítimes del Govern que sigui escollit democràticament, ni fins quan duraran els efectes del setge que ja han posat en marxa.
El 155 és barra lliure sense cap control. L’independentisme no pot ser ingenu i pensar que el 22D la granota es convertirà en príncep pel petó de les urnes. Qui dipositi a les urnes una papereta de Junts per Catalunya, ERC o la CUP té tot el dret del món a exigir als seus representants que tirin endavant la República i afrontin els seus compromisos, però és just reconèixer que no només està en mans dels catalans abandonar aquest estat autoritari. Altrament, ja no hi seríem. Els representants del PDeCAT i d’ERC ho han arriscat tot, fins al punt que alguns són a la presó, a l’exili, o sota vigilància judicial, amb la possibilitat que les fiances que imposa la justícia espanyola els arruïnin patrimonialment a ells i a les seves famílies, tot i l’ajuda de la caixa de solidaritat, sense la qual molts serien ja morts civils. I també, en menor mesura, els deu diputats de la CUP se l’han jugada al Parlament, i els seus alcaldes, que han estat i seran perseguits per donar compliment a la voluntat dels seus veïns.
No ens enganyem, que els consellers i els Jordis puguin sortir de la presó no significarà que l’Estat abandoni la vulneració de drets fonamentals i que accepti el joc democràtic. Abans o després els jutjarà pel fals delicte de rebel·lió o sedició, i el Govern legítim de Catalunya, en la forma que prengui des de Catalunya i/o des de Bèlgica, estarà permanentment assetjat i amenaçat per la justícia espanyola, els fiscals, els ministres i els socis de Rajoy. Qualsevol moviment serà sospitós, escanyaran financerament la Generalitat, pressionaran mitjans de comunicació públics i l’escola catalana patirà. El Parlament legislarà i el TC tombarà tot el que li sembli. Els Mossos estaran controlats des de Madrid, com a mínim durant una bona temporada, les ambaixades catalanes a l’exterior acumularan pols i qualsevol despesa serà fiscalitzada. Com una colònia.
Però tot això és salvable. És una qüestió de temps, d’estratègia i d’internacionalització. El carrer ha demostrat que hi és. Però també ho han demostrat els partits independentistes. JxCAT-PDeCAT i ERC, i probablement també la CUP, són conscients de la dificultat, però també del fet que només essent un Estat Catalunya sobreviurà. Visualitzen la idea de tenir un Govern legítim a l’exili que marqui a Catalunya i a la comunitat internacional el relat de la República en construcció, i un govern executiu que tingui capacitats jurídiques pot fer avançar més ràpid en aquest camí que va començar el 27 d’octubre i que, passi el que passi, ja no té marxa enrere, perquè la República ja ha nascut. Ara ha de créixer i viure.
