A l’era de la comunicació i la política espectacle l’anunciat desembarcament de 9.000 policies espanyols -més coneguts com a ‘piolins’- a Barcelona ja ha destruït fins l’arrel la imatge de normalitat que el govern espanyol mirava de vendre i amb ella la seva legitimitat per anar fent el baliga-balaga per aquestes terres. Quina planxa, probablement per una voluntat virilment espanyola: si necessites 9.000 policies perquè el consell de ministres es reuneixi en una part del territori que governes, potser no estàs governant el teu territori. Potser estàs colonitzant el territori d’algú altre.
Això s’encarregarà de demostrar-ho la població. El territori no parla. La població ho fa per ell. Per això, és de suposar, arriben els 9.000 policies, perquè la població no alci la veu. Bé, els 9.000 policies d’uniforme, més els que arribin de paisà per infiltrar-se a provocar aldarulls. I la vigència de la Llei Mordassa que aquest govern espanyol d’esquerres deia que anava a derogar. I el funcionament ininterromput de les clavegueres de l’Estat. I la banda del sergent Pepper dels mitjans de comunicació que aquestes clavegueres mantenen amb els fons de rèptils.
I tot això per contrarrestar la rebel·lia pacífica d’un poble. El terme “rebel·lia” és una troballa dels jutges, que n’acusen als representants, tot i que no han fet cap altra cosa que complir el mandat dels representats. Fins i tot els jutges entendran que, entre el mandat d’un poble i la prohibició d’un jutge, alguns optarem sempre pel mandat. Així que, si rebels són els representants, rebels són els representats. Com que és rebel·lia no violenta des del primer instant, no té rellevància penal; com no en té la que pesa en l’acusació sobre els representats. Per això el judici que comença avui, 18, és una farsa en què uns jutges de partit aplicaran la justícia del poder als seus adversaris polítics.
El consell de ministres del dia 21 duu a la cartera l’augment del SMI a 900€. Sánchez ho va dir diverses vegades, probablement perquè algun assessor li devia dir que, venint a Catalunya, s’ha de parlar de calés. Només aquest grau d’ignorància de les coses catalanes pot explicar el menyspreu amb què el mateix Sánchez diu que els independentistes són incapaços de posar-se d’acord fins i tot per a una vaga de fam. Com si una vaga de fam fos com cedir-se el pas a les portes. Ignorància i insensibilitat molt pròpies de l’autoritarisme hispà en relació amb la colònia catalana. I el menyspreu de ‘señorito’ sobre el què els habitants de la colònia són capaços de fer i que és molt més del que poden fer els hereus i gestors del postfranquisme.
El proper 21-D pot ser el dia més llarg d’aquesta tardor agonitzant. L’atenció del país sencer es centrarà en Barcelona i en tota Catalunya. La protesta espontània però organitzada amb diversitat de formes, sense un centre d’imputació, ha trobat un objectiu voluminós en els 9.000 policies per exigir la retirada de les forces d’ocupació. El caràcter pacífic, vigilant, massiu, democràtic, de la manifestació a la vista de tots els mitjans, inclosos els que venen a provocar, és la garantia del seu èxit.
Un cop s’ha comprovat que la conversa entre Torra i Sánchez és inevitable alhora que impossible potser es pugui arribar a la conclusió que el que cal és obrir una negociació institucional que dugui a una oferta a referèndum.
Els presos/es polítiques, la vaga de fam, la farsa judicial, la mobilització social catalana, són elements d’una crisi constitucional que només es pot abordar com a tal. I és a la vista d’Europa que només la població catalana i els seus dirigents empresonats, exiliats, embargats o en la semillibertat de què es gaudiex a Espanya o en vaga de fam aporten propostes i solucions.
Espanya només aporta repressió i injustícia que ja s’estan girant contra ella.
