El 13-D i el risc de l'autoengany

"El resultat és del tot insuficient si allò que hom vol és prémer ara mateix l'accelerador d'un procés d'emancipació nacional en el curt termini"

"La creixença del catalanisme després de la desfeta colonial d'Espanya i la formació de la Solidaritat després del 25 de novembre enganyaren molta gent, que cregué ja arribat al seu ple el moviment nacional de Catalunya. Fins i hagué qui, convençut de la plenitud i de la fortalesa del nostre nacionalisme, veié arribada l'hora de l'etapa imperialista. Això ha constituït una gran errada".
Antoni Rovira i Virgili a La nacionalització de Catalunya (1914)

L'altre dia, durant la tertúlia del programa de Josep Cuní a TV3, li vaig recordar al director de l'edició catalana de El Mundo que no podia qualificar de fracàs la participació en les consultes no oficials del passat 13 de desembre (193.232 vots emesos) després de dir que els quasi 90.000 vots obtinguts per Ciutadans a les darrers eleccions al Parlament no s'aconsegueixen fàcilment. En què quedem? No es pot fer trampa si es vol parlar amb rigor. Aconseguir que la gent surti de casa i voti és una empresa complicada en la majoria de societats desenvolupades. Si, a més, es tracta de convocar el personal a unes consultes informals que no tenen cap suport de les administracions ni dels grans poders, els obstacles i les resistències es multipliquen. Per tant, vist en perspectiva, l'índex de participació del 13-D és un fet important i assenyala corrents de fons reals al país. Però, a la vegada, aquest resultat és del tot insuficient si allò que hom vol és prémer ara mateix l'accelerador d'un procés d'emancipació nacional en el curt termini, com alguns sectors reclamen i pretenen.

S'ha parlat ja molt de les picabaralles entre persones i grups que van esclatar l'endemà de les consultes sobre la independència. La bona gent que va actuar de manera voluntària per tenir-ho tot a punt així com tots aquells que vam anar a votar ens mereixem més contenció, més discreció i més sentit de la responsabilitat. No és un bon sistema traslladar les discòrdies al centre de la plaça. Amb tot, contràriament al que molts pensen, allò més perillós no és la fragmentació (certa o probable) de l'espai sobiranista. Veig tres factors de risc molt més preocupants, arran de la foto que ens ofereix el 13-D.

El primer factor que fa nosa és la pressa. Pressa per presentar una iniciativa legislativa popular, pressa per endegar una consulta a Barcelona, pressa per fer moltes coses sense reflexionar amb prou distància. Sembla que hi ha una competència – pueril – per arribar primer a meta. El segon factor que enreda és una tendència a arraconar les dades més incòmodes (per exemple, a Vilanova i la Geltrú, la meva ciutat, la participació amb prou feines va arribar al 16 % ) i a destacar només les més lluïdes (per exemple, l'enorme interès de la premsa internacional per aquest esdeveniment). El tercer factor nociu és basar l'estratègia en arguments emocionals que neixen d'un moment eufòric més que de l'estudi racional dels reptes, els mitjans i les tàctiques; per exemple, un membre de la coordinadora nacional justificava algunes decisions de pes del dia 14 "perquè ens ho ha demanat la gent que anem trobant als pobles i ciutats".

Els amics de simplificar diran que els partits polítics (sobretot CDC i ERC) tenen por de les consultes i que per això posen pegues a la seva continuïtat a Barcelona i a d'altres llocs. No ens equivoquem. Que els partits no hagin liderat aquest procés i que hagin quedat descol•locats pel seu impacte no vol dir que certes observacions i matisacions que fan els seus dirigents no siguin certes, objectivament. La política no la fan només els partits i, en aquest cas, l'han fet moltes persones que no se senten concernides per cap sigla, tot i que hi ha hagut milers de militants de diverses formacions que han posat el coll en l'organització de les consultes. Però sense partits no hi ha democràcia: no es pot menystenir allò que aquests diuen, tot i saber que els seus missatges no són aliens als seus legítims interessos, inclosos els electorals. La dialèctica entre societat i partits – constructiva – és un dels prismes més atractius i alhora més envitricollats de les consultes sobre la independència.

La cita que obre aquest article és una lúcida reflexió de Rovira i Virgili sobre el perill d'enganyar-se un mateix. El moviment catalanista, nacionalista, sobiranista pateix sovint aquest mal. Si no s'analitza amb cura el 13-D, ens enganyarem. Des de Madrid, també hi ha qui s'enganya i vol enganyar sobre allò que passa a Catalunya, és cosa antiga. Nosaltres no podem enganyar-nos. I, sobretot, no podem calcular malament les energies col•lectives (magnífiques però limitades) que som capaços de desplegar.

 
 

Comentaris