La decisió presa per treballadors de la Biblioteca de Catalunya, d’obrir laboralment les seves portes el 12 d’octubre, ‘Fiesta de la Hispanidad’, és d’una dignitat i d’una coherència extraordinàries i hauria de ser seguida per tota mena d’entitats, empreses i comerços compromesos amb els nostres drets nacionals. Aquesta és la seva senzilla, diàfana i assertiva argumentació:
•“Perquè una jornada que pretén celebrar un agermanament entre territoris, allò que en realitat commemora és l’expansió d’un imperi que no va respectar les diverses cultures envaïdes, i que manté aquesta tradició.”
•“Per coherència amb el punt anterior, ja que l’Estat espanyol ens nega reiteradament el dret de decidir la forma de convivència que volem exercir amb la resta dels pobles, i no protegeix, sinó que dificulta, l’ús i el desenvolupament de la nostra llengua i la nostra cultura.”
•“Perquè Catalunya ja té la seva pròpia Diada Nacional, nascuda com a reivindicació d’aquests drets que reclamem.”
Doncs sí. Els catalans no tenim res a celebrar el 12 d’octubre, de la mateixa manera que tampoc no celebrem el 4 o el 14 de juliol, diades nacionals dels Estats Units i de França, respectivament. Cada país té la seva diada nacional i Catalunya té l’Onze de Setembre. La diferència és que l’Onze de Setembre Catalunya no celebra res. Només commemora. Commemora per mantenir viva la memòria de les víctimes del setge del 1714, així com les seves conseqüències: sotmetiment per dret de conquesta, promulgació del mai no derogat Decret de Nova Planta, persecució sistemàtica de la llengua i de la identitat catalanes i també una opressió que fa tres-cents anys que persisteix amb virulència per mitjà de lleis franquistes amb vernís democràtic.
Per altra banda, el 12 d’octubre, com ens recorden des de la Biblioteca de Catalunya, és una diada que constitueix un escarni per a les excolònies espanyoles d’ultramar, una burla impròpia del segle XXI, ja que l’imperi espanyol no sols no va respectar els pobles envaïts sinó que els va massacrar físicament, culturalment i lingüísticament. No m’estranya que els espanyols demòcrates no sentin aquesta data com a pròpia. L’anorreament de pobles només pot provocar calfreds. Per això els catalans, en solidaritat amb aquests espanyols demòcrates i amb tots aquells pobles que van ser sotmesos i espoliats per Castella, hem de rebutjar la celebració del 12-O. És una qüestió de principis: cap demòcrata no pot compartir la celebració encoberta d’un genocidi.
Finalment, la cruïlla històrica en què ens trobem, al llindar de l’Estat independent, ens demana la màxima coherència en les nostres accions. Cal dir al govern espanyol que no acceptem imposicions de ningú i que, digui el que digui la seva Bíblia Absolutista, altrament coneguda com a Constitució espanyola, no ens subordinarem a les lleis, als costums i a les celebracions de Castella. Un Estat que nega a una col•lectivitat nacional el dret de decidir, que vol anorrear-li la llengua, que pretén atemorir-la amb plagues apocalíptiques i que l’amenaça amb l’ús de la força per despullar-la dels seus drets, és un Estat que mostra al món el seu totalitarisme, el seu temperament violent i les seves gravíssimes limitacions intel•lectuals.
