El judici contra els polítics catalans tancarà, aquest 2019, un cercle que es va obrir amb la sentència que va destruir l’Estatut l’any 2010. Vist amb la perspectiva del temps, la negativa de l’Estat a entrar en una negociació política real havia de portar, necessàriament, a la presó o a l’exili als representants del catalanisme. El judici encara ho deixarà més clar, sobretot quan es visualitzi la juxtaposició de la Fiscalia i un dels líders de Vox, convertit en coacusació. El neofalangisme polític i l’extrema dreta judicial es repartiran la feina exemplaritzant de destrossar les vides dels que han intentat posar límits al poder de les elits madrilenyes.
Però els judicis s’acabaran i les diverses opcions i faccions de l’independentisme hauran de posar damunt la taula quina és l’estratègia que proposen com a alternativa a la rendició. La màxima pressió del referèndum de l’U d’Octubre no va obrir una escletxa negociadora, sinó una represàlia inquisitorial, dirigida i legitimada des del vèrtex de l’Estat. S’ha comentat molt que el món no va moure un dit, i és cert. En canvi no se sol recordar que el Govern no va demanar suport a ningú. La via unilateral no va ni intentar ser-ho.
En definitiva, el judici hauria de servir a l’independentisme per començar a jugar una batalla internacional que aquesta vegada ha de ser creïble i efectiva. Nova etapa. Els acusats han de deixar clar a l’opinió pública internacional que dossier català no s’empolsegarà en un prestatge, que el problema hi és i creixerà tant més ràpid com dures siguin les sentències. A nivell intern és positiu eixamplar la base, evidentment. Però a l’exterior el que cal és eixamplar-los el problema.
