Quan en un text obrim un parèntesi massa llarg, correm el risc de perdre el fil de la narració. És el que està passant des de l’1 d’octubre de 2017, en aquesta disputa entre posar un punt i a part o un punt i seguit a la fase actual del procés independentista. Perquè no han estat pocs els girs de guió des d’aleshores: la declaració suspesa, la declaració no implementada, les eleccions del 155, la no restitució del govern legítim, la moció de censura al govern espanyol i la reobertura de l’operació diàleg… És com si s’hagués anat superposant un parèntesis rere un altre, amb la consegüent confusió que això ha generat al conjunt del moviment republicà.
Perquè, amb tot plegat, el que queda pendent és la qüestió principal: què cal fer? La complexitat de la resposta –o respostes– és palesa per a tothom, així com les dificultats amb què es troben els actors polítics per respondre; tinguem present la pressió repressiva de l’Estat espanyol (que vigila amb lupa qualsevol moviment) i la complexitat de les relacions polítiques entre els partits i al seu si, amb les direccions empresonades o a l’exili. Però, alhora, des de fa uns mesos –especialment a partir del 21-D– és manifest que hi ha importants diferències de perspectiva entre les forces republicanes. Diferències que, si bé no són noves, s’han fet més evidents en el moment actual i que, en tot cas, la vaguetat de les propostes i de les (falses) dicotomies que se’n desprenen, han aguditzat encara més el clima de confusió.
A grans trets, ho podríem resumir així: un punt i a part per obrir una nova fase: eixamplar la base, multilateralitat, distensió, gradualisme; o bé un punt i seguit per redoblar la fase actual: implementació, unilateralitat, intensificació, acció immediata. Ambdues perspectives parteixen d’anàlisis aparentment antagòniques: la primera concep que les condicions actuals no són favorables per a fer efectiva la República, mentre que la segona situa el defecte no en les condicions, sinó en l’acció operativa del govern de la Generalitat. Així, es genera un esquema dicotòmic realment perniciós per a la unitat del republicanisme, en què es generen posicionaments més en funció del convenciment, dels sentiments i d’altres motivacions d’ordre més psicològic que no pas polític, en comptes d’avaluar diferents propostes que, en si mateixes, ja sigui per la seva complexitat o per la necessitat del moment, són en bona mesura buides de concreció.
Ens trobem, però, davant d’una falsa dicotomia i podria ser que, en la superació d’aquesta, trobéssim el desllorigador de l’actual fase de confusió: per començar, hem d’admetre que som en un anticicló en què el clima de mobilització que hem viscut des del mes d’octubre s’ha anat refredant els darrers mesos. Però alcem un moment la vista de la conjuntura actual i fem una mirada general als gairebé deu anys de procés independentista: ens adonarem que el moviment republicà està molt més mobilitzat que no pas fa un any, quan fins aleshores les grans mobilitzacions es concentraven fonamentalment a les diades de l’11 de setembre. És per això que cal qualificar el moment d’anticiclònic, però no podem constatar realment una regressió pel que fa a la consciència i al potencial de mobilització del moviment.
I és que les dinàmiques socials no són, com deia M. Rajoy “como el agua que cae del cielo sin que se se sepa exactamente por qué”, sinó que són fruit de fenòmens ben terrenals com ho és l’encadenament de contradiccions (de “parèntesis”) que s’han assenyalat més amunt. La desmobilització relativa –anticiclònica–, en aquest sentit, es deu a la dialèctica de molts factors combinats: l’onada repressiva, les vacil·lacions polítiques, la frustració de les expectatives, un cert desencantament amb els lideratges, etc. En definitiva, podem constatar que aquesta fase de confusió està comportant la desmobilització, però que, alhora, comptem amb un múscul de mobilització popular prou potent com per poder sostenir una tensió que continua essent molt major que la dels últims anys.
Heus aquí la falsa dicotomia que comentava: tant si cal eixamplar la base social per fer efectiva la República com si per fer-la efectiva cal comptar amb una mobilització popular expansiva, cal superar les condicions de confusió que produeixen la desmobilització. Així doncs, ja sigui punt i a part o punt i seguit, cal que ens posem d’acord per un obrir una nova fase que pugui anar acompanyada de la necessària reactivació del poble organitzat i avançar cap a la recomposició de la unitat estratègica de les forces republicanes: accions immediates amb mirada llarga; generar les condicions per assegurar el diàleg, com a conseqüència de la nostra força i no com a assumpció de les nostres debilitats; en definitiva, eixamplar la base per fer efectiva la República i fer efectiva la República per eixamplar la base; i això té un nom: PROCÉS CONSTITUENT.
