Erra, i molt, Ernest Maragall quan diu que la decisió de Colau d’acceptar els vots de Collboni i Valls és incoherent. De semblant manera, tampoc és gota incoherent que Valls -i tampoc Collboni per d’altres motius- presti de forma tan alegre i despresa els seus vots a canvi de “no-res”. El polític francès, esdevingut paracaigudista i quintacolumnista a Catalunya té molt clar qui li paga i per fer què. És un exemple de l’existència de la realpolitik –estatal- en aquest suposat món líquid i de les beneiteries i banalitats que marca la recurrent post-veritat que afluixaidees i ments arreu d’Europa, en especial a casa nostra.
La coherència de Colau, és obvi, respon a la seva desmesurada ambició, la qual només és comparable a la seva extrema desinhibició per tot allò que traspua escrúpols i integritat. Però hi ha molt més que una mera qüestió d’ordre personal, Colau va ser inventada i patrocinada per carregar-se qualsevol forma de govern independentista a Barcelona: el primer damnificat va ser Trias, a qui Colau no tingué la decència d’agrair-li –error del pediatra ficat a polític- que li pagués la festa de la seva organització a base de subvencions i convenis. Tenia gràcia la cosa, perquè no prou satisfeta amb això la Colau encara li etzibava al bo i tan ingenu de Trias en afers col·lectius que ell era la casta dretana, poderós, culpable de corrupció i de la fam al món, de no sé quantes guerres, després d’haver-la mantinguda amb l’excusa de la PAH. Però amb Trias no passava res ja que les esquerres, malgrat que desunides, han de fer-se el paper i fraternitzar entre elles a l’espera del moment on l’aritmètica electoral permeti un nou canvi de rumb i cicle. Amb Ernest “Tete” Maragall, germà d’un antic alcalde progressista, era el moment esperat i desitjat i els gurus més esquerranosos d’ERC, desconeguent els vertaders plans de la batllessa, preveien una entesa entre Maragall i Colau per fer un veritable govern progressista a Barcelona i així fer créixer l’independentisme. De passada l’objectiu era també continuar arraconant i anorreant els representants de l’antiga convergència, com si aquests no estiguessin excel·lint en l’art de malvendre el patrimoni familiar, joies de l’àvia –o avi aquí- incloses. Simplificant molt: independència d’esquerres o ens quedem com estem. Quins nassos!
Lògicament Colau no tenint-ne prou de pactar amb els socialistes també ha acceptat sense miraments, però sense agraïment públic –l’educació tampoc és el seu fort-, els vots de Valls que contràriament a Trias no deu ser casta, ni IBEX, i menys encara amb un passat de repressor i repatriador d’immigrants sense papers. Els nostres esperits “gauchistes” i republicans no entenen res i, per ser sincers, és normal que res comprenguin doncs primer haurien de conèixer com funcionen els estats i el seu monopoli absolut de la violència legítima, la diferència entre poder i autoritat i el rol, derivat del que he dit abans, dels infiltrats o agents dobles en un moment incert i conflictiu com l’actual. Maragall –Ernest- no se’n deu a venir del que li ha passat: ell, antic socialista, que no és independentista i que si n’ha fet bandera ha estat per estratègia o oportunisme polític i per solidaritat –segur que sincera- amb els presos i exiliats, ara és apartat per suposat agent separatista. El problema d’ERC, malgrat els bons resultats electorals a generals i municipals no pas a les europees, rau que més que eixamplar la base independentista per l’esquerra, el que pretenien era eixamplar i allargar la fase del procés per fer-lo inacabable. I això, pensi el que vulgui ERC o qui sigui, malgrat presons, exilis i famílies patidores és pa per avui i fam per demà. L’Estat pot tolerar set-cents o vuit-cents batlles independentistes catalans perquè els presenta arreu com elements folklòrics. De la mateixa manera l’Estat havia d’evitar un govern liderat per un independentista a Barcelona, cosa que magistralment ha fet. L’Estat, que es troba per sobre de dretes i esquerres monarquies o repúbliques, poc a poc, va assolint tots els seus objectius. I els nostres partits independentistes de paraules però no de fets, van fer, vull pensar que inconscientment, la seva feina derrocant el corrupte PP de Rajoy i insuflant noves energies amb el renovador Pedro Sánchez. Era Gramsci, pensador comunista, qui deia dues coses: per fer la revolució cal fer més evidents les contradiccions del teu enemic i dos en temps d’emergència nacional reagrupament de classes. Nosaltres hem fet com a moviment nacional tot a la inversa i això és més Espanya i menys independència. Ens qui tenen cadires potser ho agraeixen, el país ho lamentarà,tot i que potser ara no ho sap. Queda aquí.
