Sóc pare i us asseguro que la meva vida seria més senzilla si els meus fills no es qüestionessin res del que els dic. Si obeïssin qualsevol de les meves ordres com si fos un general alliçonant la tropa. No m’estranya que la majoria de pares pretenguin educar així els seus fills. Imposar-los la idea que allò que diu el pare i la mare és paraula divina. Que els adults poden cridar ordres directes que han de ser seguides sense rèplica possible. Fins i tot ensenyar-li els nens que qüestionar una instrucció és un motiu suficient per ser esbroncat. Ser pare és un procés complicat i aquest camí ens facilita bastant les coses. Ensenyem a les criatures que la veu d’un adult està per sobre de la seva pròpia. Que allò que diem els grans és correcte sense qüestió. Instintivament, acaben obeïnt-nos encara que a vegades estiguem molt més equivocats del que poden estar-ho ells. Però és la manera fàcil de portar una família. O una classe o un equip infantil de futbol sala. Però, està bé?
Personalment, sóc un desobedient convençut. Em costa moltíssim fer cas i seguir les instruccions quan contradiuen el meu sentit comú. I us asseguro que aquesta actitud m’ha estalviat cometre força errors a la vida. I sóc plenament conscient que a vegades obeir ordres és una manera fàcil de descarregar-te de responsabilitats. Però no m’agrada. Potser per això faig l’esforç d’incentivar en els meus fills l’esperit desobedient. Una actitud subtilment rebel que els porti a qüestionar-s’ho tots. Que ens obligui, als adults, a haver de convèncer-los amb la lògica. A explicar-los el perquè d’aquelles coses que volem que facin. Des del meu punt de vista, es tracta d’un aprenentatge que els protegeix i els fa més forts i independents. “El teu fill no fa cas”. Home, depèn. Farà cas si ets capaç de fer-li entendre perquè l’has obligat a fer certa cosa. I farà cas si té la suficient confiança en tu per saber que vols el seu bé. I quan sigui gran no pensarà en la desobediència com una mena de terrorisme sinó com l’opció dels intel·ligents.
Recordo que fa uns quatre anys parlava amb una pediatra i li explicava que el meu fill m’havia argumentat, correctament, la raó per la qual una nit podia anar a dormir més tard. Li vaig explicar amb orgull i fascinació. Ella em va mirar com si jo fos boig i em va dir “no pots deixar que ell triï. L’has d’obligar”. Evidentment, no vaig anar mai més a veure-la, a aquella doctora. Vaig pensar que, per aquesta regla de tres, qualsevol adult podia obligar el meu fill a obeir les seves ordres. Per absurdes o il.lògiques que fossin. Suposo que aquella pediatra també pensa que els catalans hem de fer allò que diu la Constitució. Si voleu un país millor, us recomano que eduqueu en la desobediència.
