Economia? Avui no toca

"No és per tant, gens estrany que el govern, sense cap clarividència ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal a l'endemà"

A hores d'ara, en condicions normals estaria probablement comentant els mètodes del Draghinonnics com a instrument de reactivació econòmica, la represa de les vendes d'or a l'Índia que és el primer mercat mundial per a la joieria o les crítiques que s'han formulat als cercles financers internacionals per la fulminant designació d'Ana Patricia com a successora del seu pare E. Botin a la presidència del Santander, el primer banc d'Europa, només 24 hores després de la defunció del seu pare. Sorprèn, en efecte, que amb una part tant petita del capital la família pugui exercir un domini tant absolut sobre una entitat financera que cotitza a borsa. I, en efecte, ha estat una ocasió malaguanyada del consell d'administració per a separar les funcions executives de les supervisores. També hauria segurament fet referència al rebot de les borses malgrat el fracàs del creixement previst a la zona euro on segueix vigent l'amenaça de deflació o bé a la cara de poker de Rajoy quan explicava a uns atònits xinesos ben informats la gran solidesa de la inexistent recuperació de l'economia espanyola de la qual ja no gosa vantar-se ni el ministre Guindos a la vista d'un euro que ha baixat per sota de 1,28 dòlars. I és que ara ja no es tracta de seguir els consells de Jack Lew, Secretari del Tresor dels EUA, que reclama a Europa que estimuli la demanda abans que la ventada es transformi en tempesta. Actualment en un clima de casino s'ha de lluitar per un creixement net en aquesta hora de canvi climàtic, perquè encara hi ha esperances de no quedar atrapats en la misèria perpètua. De tal manera, que molts observadors també s'han dedicat a interpretar una estranya revifalla del nacionalisme.

En realitat, fa més de 25 anys que, amb la perspectiva de la globalització, prediquem la inexorable caiguda de les fronteres i dels estats – nació. Ara, però, la sorpresa és que Escòcia, Catalunya, el Quebec, etc. reivindiquen un status direfent. Una de les veus que s'ha pronunciat en aquests termes és la de Gideon Rachman que, casualitats de la vida, és estrella invitada per a dirigir una taula rodona que ha organitzat per a un dia d'aquests el govern de Madrid conjuntament amb el F. T. Serà interessant de veure si els experts consideren que les creixents desigualtats, la pobresa i la immigració descontrolada poden influir en moviments de base identitària que arribin a conduir la Gran Bretanya al Britexit d'abandonar la UE. S'han d'acabar, doncs, les bromes i els menyspreu de les minories per part de l'altivesa dels governs centrals. Igual que Jiménez de Parga, Peces – Barba, Bono, Monago i un llarguíssim etcètera fan burla i expressen una hostil animadversió contra els catalans, a Londres feien conya amb la definició d'un escocès, persona que, deien, "prays on his knees" (que resa agenollada) i "prays (que en aquest sentit vol dir que s'apodera) "on anything else he can" (de tota qualsevol altra cosa que pot). Doncs bé, quan aquests sentiments es desvetllen, ja no es poden tornar a practicar amb impunitat ni poden agreujar el maltractament sistemàtic, la discriminació, l'espoli fiscal i el règim d'indústria extractiva de model colonial al qual estan sotmesos en mig d'una asfíxia financera premeditada en la via de retorn en forma de inversions.

És en aquestes situacions que es fan perceptibles els sentiments de rebuig amb clixés de vegades una mica infundats, però d'una absoluta eficàcia per a refermar el desig de dir "atureu el vostre país, que jo vull baixar". Val la pena fixar-se en l'hostilitat que provoca, per exemple, el cas d'Esperanza Aguirre que, com a expresidenta de Madrid, havia de sotmetre's a la sanció de la guàrdia urbana i, en canvi, accelerava el cotxe, feia caure la moto de l'agent i fugia cap a casa seva, perquè "Vd. no sabe con quien està hablando". I aquí ja entren en el tema que ens ha caigut al damunt degut a la convocatòria de la consulta no vinculant sobre la forma d'estat que volen els catalans. Doncs, bé, sembla que volem un país on la possible candidata del PP pensi que si es disculpa ja no ha de ser jutjada per desobediència. Volem també un país que tingui un poder judicial independent i no un país on Montesquieu (L'Esprit des Lois) no estigui mort i enterrat com a dir: Charles de Secondat, Baron de la Brède et de Montesquieu, tal com va dir, amb gran fruïció, Alfonso Guerra. Ni volem tampoc que al portaveu del govern Aznar, Miguel Angel Rodríguez, alias M.A.R. l'enxampin en un accident conduint begut o havent pres alguna cosa i ell, que es burlava de les seleccions catalanes reduint-les a la de "canicas", ja torni a circular al volant "por ser vos quien sois". Ni ens resulta acceptable tampoc que el fill de l'exministre (precisament de Justícia!) Gallardón tingui un accident i per a no fer-se les proves fugi ràpidament i, sobretot, quan, delatat per la matrícula, els urbans es presenten a casa seva, els policies d'escorta els facin fora a fi d'impedir que el noi fos examinat i denunciat. És clar que el xicot és nét d'Utrera Molina, aquell vell capo suprem de la Falange que l'altre dia ens va anunciar als catalans, que estava disposat a tornar a envair Barcelona amb els legionaris.

La nostra capacitat de quedar astorats no s'acaba, però, aquí. Ara mateix, quan el procés de la consulta no referendària tot just ha passat el tràmit de la publicació al DOG, el primer organisme que, amb instantània i màxima celeritat, dóna llum verda al recurs del govern central, és el Consell d'Estat que casualment té de president J.M. Romay Becaria, ex nº 2 de la presidència de la Sanitat i de la del govern durant la dictadura feixista de Franco i, últimament, successor de Bárcenas com a titular de la tenebrosa tresoreria del PP. També al Tribunal Constitucional hi ha un magnífic exemple de guardià imparcial de la Llei que es diu Cobos i és un vestigi de la Magistratura del Treball a l'època del sindicat vertical, afiliat i militant del carnet de PP a la boca. No és per tant, gens estrany que el govern, sense cap clarividència ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal a l'endemà. Ni tampoc que ens pugui anunciar cada dia tot el que dictarà el Tribunal. Ni tampoc que en aquella casa s'anul·lés, emasculés i es "passés el ribot de Guerra un a Estatut d'Autonomia aprovat per un govern socialista de la Generalitat, pel referèndum del poble català, el pel nostre Parlament i, no s'ho creuran, també per les "Cortes Generales". Ja veuen, doncs, que la destrucció del caràcter exclusiu (que vol dir també excloent) de les competències, la recentralització i la destrucció del gran pacte d'estat autonomia hagin estat i segueixin essent paper mullat. Quin sentit té això de pactar la convivència amb un trampós? A més a més, s'està fent un ús absolutament partidista dels aparells de l'estat que, per definició haurien de ser neutrals. Per exemple, l'Agència Tributària que ho consenteix tot i no persegueix els amics (com ara en les herències de Juan de Borbón o Botin – "todos iguales ante la ley") i, en canvi, assetja els adversaris, p. ex. l'ANC inspeccionada. O bé el cas del contraban de drogues al vaixell – escola de la Marina, J.S. Elcano, sobre el qual es guarda silenci. Tampoc no ens diuen qui pagava les celebracions del 23- F o per quin motiu és ascendit a Coronel el fill del colpista Tejero que va organitzar la festa potser pagant nosaltres els contribuents. Ho dic amb dolor, perquè durant molts anys em vaig honorar amb l'amistat del General Gutierrez Mellado. I amb l'estupefacció de veure que la delegada del govern espanyol Llanos Luna organitza actes oficials d'homenatge a la División Azul. I pitjor encara a la Legió Cóndor que em va bombardejar quan era un infant víctima del primer crim de guerra d'aviació contra la població civil indefensa en una gran ciutat com a mostra de suprema covardia. En resum, és perfectament possible que, destruïda per la involució reaccionària, l'autonomia solemnement acordada, ara molts autonomistes s'hagin arrenglerat amb el sobiranisme. Perquè al Regne Unit hi ha un primer ministre, Cameron, que diu que podria haver bloquejat o ajornat el procés, però, tot i desitjant preservar la unió, abans que res, és un democràta i havia de respectar als escocesos la llibertat d'expressar-se. Al Financial Times d'abans d'ahir es destacava una carta al director que acabava així; "si, al menys, Espanya tingués un primer ministre que també fos un demòcrata".

 
 

Comentaris