Ecologisme o classisme?

"L’ecologisme no hauria de situar tota la responsabilitat en els individus i encara menys en la classe treballadora, com si fóssim nosaltres els veritables culpables de la crisi medi ambiental"

Recordo de petit com el riu Congost baixava de colors diferents cada vegada que hi havia rierada. L’escuma groguenca, el fang pestilent, les aigües olioses. No em podia creure, quan m’ho explicava el meu pare, que de petit s’hi banyessin, hi pesquessin anguiles i hi hagués tortugues. Més aviat, m’identificava amb aquella cançó de la Trinca que parlava de l’estat deplorable dels nostres rius. També recordo els boscos: era habitual trobar-hi electrodomèstics abandonats i deixalles de tota mena. I els carrers plens de burilles de cigarret, boles de paper de plata i xeringues a les zones verdes de la ciutat. 

Tot això és evident que ha millorat i, almenys aparentment, el nostre país està més net que abans. Certament, la consigna del Capità Enciam que deia “els petits canvis són poderosos” ha arrelat, encara que no suficientment, com per prendre consciència que cal reciclar, no abocar escombraries i respectar l’entorn. També és cert que les regulacions mediambientals, la gestió de residus, de les aigües, entre d’altres, hi han contribuït decisivament. I, tanmateix, tots els indicadors globals apunten que la salut del nostre planeta no ha deixat d’empitjorar. Alhora, el malbaratament energètic i les emissions de CO2 no han deixat d’incrementar. Com s’explica, doncs, aquesta paradoxa? 

Caldria cercar la resposta en la deslocalització industrial i, consegüentment, de les emissions d’agents contaminants a d’altres indrets del planeta en què les regulacions mediambientals són més aviat exigües. Així és com la terciarització de l’economia i l’impuls de la indústria turística, ens ha permès sostenir el model de consum i, alhora, viure en un aparent oasi ecològic que, de fet, d’ecològic no en té res: no tindríem unes platges tan impol·lutes sense la seva manipulació artificial; no s’explicaria l’enjardinament del món rural sense entendre l’abandonament del sector agropecuari; tampoc no podríem disposar de tal quantitat ingent de béns de consum, industrials i envasats, la majoria d’importació, sense un comerç internacional asimètric; ni un turisme de masses, sense avions i creuers que cremen combustible a tord i a dret.

És tan evident que la situació mediambiental és insostenible com que ho és el sistema econòmic global que la reprodueix. I com que aquestes condicions, mentre durin, generen uns guanys empresarials inimaginables, alhora que proporcionen una certa pau social al centre del sistema internacional, governs i institucions de tot color –fins i tot quan són administrades per partits que s’anomenen “ecologistes”–, s’han entestat en delegar quasi tota la responsabilitat de preservar el medi ambient a la ciutadania: recicla, reutilitza, redueix; utilitza el transport públic, no gastis bosses de plàstic, llença la brossa a la paperera i una llarga llista d’imperatius semblants.

No podem negar la importància de la responsabilitat individual, però això no ho és tot. Tampoc no és suficient que les empreses simulin ser ecològicament responsables, com quan et donen l’opció de no imprimir el rebut o et venen alternatives reutilitzables (i més cares) a les bosses de plàstic. Perquè al final trobem que el mateix model econòmic que ens porta al desastre ecològic ha trobat una manera de fer negoci a partir del mateix, imputant-nos a nosaltres, els seus clients, un gran sentiment de culpabilitat. Així és com ens fan creure que amb un “consum responsable”, podem arribar a contribuir en la restitució de l’equilibri ecològic del nostre planeta. Això sí, pagant més, mentre les empreses segueixin sumant guanys amb la catàstrofe global. 

D’aquesta manera, l’Ajuntament de Barcelona liderat per Ada Colau ha decidit enfilar el problema i ha començat a aplicar tot un seguit de mesures que van més enllà de l’imperatiu categòric que fins ara havia regnat a les “polítiques de sostenibilitat”: la defensa del medi ambient ja no serà una responsabilitat individual, sinó de classe. Com ho ha sigut sempre. El problema, però, és que la responsabilitat recaurà en la classe treballadora. De nou, els veritables responsables del desastre en sortiran il·lesos. Perquè mentre t’ho puguis pagar, a Barcelona podràs seguir contaminant com abans, i encara més còmodament. 

 

Vegem sinó el caràcter classista de les mesures impulsades: sobre els vehicles contaminants, aquell que tingui un cotxe vell i no se’n pugui permetre un de nou, no podrà circular per la ciutat. Més agilitat viària pels rics, més vendes per a la indústria automobilística: Win-Win. I amb l’increment del preu de les zones blava i verda, encara tindran més aparcament disponible els que el puguin pagar. També limitaran la circulació, perquè al·leguen que no hi poden haver autopistes urbanes: lampistes, pintors, paletes, professionals de tota mena, carregueu les vostres eines al metro! I, vosaltres, els transportistes, no tingueu pressa per complir amb les vostres comandes, que volem una ciutat “slow”; preferim que aneu amb bicicleta i porteu el pes a les espatlles, com els treballadors d’empreses innovadores i sostenibles com Glovo. 

Pel que fa als bars, tanqueu les estufes de les terrasses. Que tenir-les enceses és el que marca la diferència entre amortitzar els autònoms o no, això és problema vostre: el que no podeu fer és seguir malbaratant energia d’aquesta manera. Si la gent vol prendre una cervesa al carrer, podrà anar a qualsevol dels grans centres comercials de la ciutat, amb espais ben il·luminats i climatitzats, gràcies a l’inestimable servei d’Endesa. També els vaixells deixaran d’emetre emissions al port de Barcelona: podran connectar-se a una xarxa elèctrica en què hi sucarà pa el monopoli energètic i les corporacions de creuers turístics ni s’enfadaran ni s’espantaran. I així anar fent.

L’ecologisme de debò no hauria de situar tota la responsabilitat en els individus i encara menys en la classe treballadora, com si fóssim nosaltres els veritables culpables de la crisi medi ambiental. Perquè si les mesures polítiques permeten que, pagant-ne el preu, puguis seguir contaminant o malbaratant, això no és ecologisme, sinó classisme. És clar que per combatre el canvi climàtic i l’escalfament global, no ens queda cap altra alternativa que combatre els interessos de les grans corporacions transnacionals, fer trontollar molts privilegis i afrontar la realitat que cal capgirar per complet el model de societat consumista en què vivim còmodament instal·lats. I tot això no és ràpid ni fàcil de solucionar. Ni tampoc de rendibilitzar electoralment. Però és urgent que des de l’esquerra assumim aquesta responsabilitat, ja que sinó ens veurem absorbits per les dinàmiques estètiques, individualistes i classistes que en comptes de salvar el planeta, ens porten a salvar els interessos del capitalisme mundial.

 

Comentaris