Que la justícia va per lliure (i que, per tant, és independent dels interessos polítics) ho hem tornat a comprovar aquesta setmana. Si el PNB ha hagut de desdir-se de les seves exigències per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat mentre encara estan pendents resolucions judicials que no arriben i presons provisionals que no acaben, ara tocarà de nou a tots els partits fer mans i mànigues per justificar les seves posicions, doncs la sentència de la GÜRTEL ha vingut a trastocar els plans previs.
Que ni a PSOE, ni a PP, ni tant sols a C´s, a cadascun per motius diversos, l’interessava anticipar eleccions s’ha fet palès en la mandra amb què han reaccionat al coneixement de les condemnes que inclouen el PP com responsable civil subsidiari en tant que entitat beneficiada per les corrupteles. A Podemos li ha vingut de perles que el focus deixi de ser sobre un xalet de Galapagar, i d’aquí la seva rapidesa en redreçar la pilota a la teulada del PSOE, que a la seva vegada l’ha reenviada al de Ciutadans. Aquests, però no volen sortir a la foto de la mà d’un PSOE podemitzat i la retorna als socialistes retreient-los eventuals acords amb “els que volen fracturar Espanya”, únic mantra conegut en l’ideari taronja. El PSOE diu que fa temps que tenia preparada la moció.. ens ho hem de creure?
És evident que tot això juga ara mateix a favor d’un PP en les hores més baixes de la seva història recent, que sap que arribar viu a les municipals és la seva única esperança. Així que recorda a cada moment les vel·leïtats dels socialistes, criticades recentment per Alfonso Guerra en clau de tebior front els partits independentistes. I carrega contra C’s per la seva avarícia de poder que potser tindrà com a preu que les esquerres tornin a governar a Espanya, ara que encara es recorda la perillosa absurditat dels mandats de Zapatero. I fa esment constant de la bitxa incoherent que es Pablo Iglesias, el que plany en carn pròpia assetjaments de la intimitat que va atiar en car aliena.
I l’independentisme? Tampoc té massa clar quin panorama resultaria de l’eventual victòria socialista en una moció de censura, menys encara si acceptessin, com demana Rivera )altre cop passant de la Constitució que diu defensar) que fos una moció “instrumental” per convocar unes eleccions generals que li permetessin arribar al poder sense passar la prova del cotó dels governs locals aconseguits. Unes eleccions que potser serien benzina per a l’independentisme, però que sense dubte passarien pel calvari de tornar a qüestionar un més que urgent autogovern català de la ma d’opcions molt més centralitzadores que el PP.
Diuen que el Cercle d’Economia glateix per les dites eleccions, amb la qual cosa està tot dit sobre qui ha fet tan peregrí argumentari als que les volen. Una e(moció) total, aquesta que ens brinden els altruistes interessos dels partits polítics que es juguen cada dia el nostre pa, la nostra sal.
