Duran i Lleida com a símptoma

"Duran ha superat la crisi que ell mateix va generar. Però té data de caducitat i ell ho sap"

D'ençà que diumenge es va saber que Josep Antoni Duran i Lleida anunciava la seva intenció de deixar la secretaria general de CiU, les especulacions no s'han aturat. I és que com si és tractés d'un guió mil·limetrat de pel·lícula de Hollywood, quan Duran va obrir el meló de la seva dimissió des de les planes de El Periódico, havia de saber perfectament que generaria dubtes i tota mena de friccions, que ahir els dirigents de CDC van donar per acabades.

Duran ha estat l'home que durant molts anys ha intentat condicionar —i ha condicionat— la relació entre els socis de la federació nacionalistes i entre aquests i els poders de l'Estat. Ell ha estat l'home que ha dominat totes les tonalitats de grisos (entesos com a equilibris i negociacions) que han caracteritzat l'actuació de la federació. Tanmateix, els temps polítics han canviat. La negociació i fracàs de l'Estatut, l'inici de la reivindicació del dret de decidir, la sentència del Tribunal Constitucional, la discriminació econòmica, els atacs a la llengua i la cultura catalanes, els boicots i tantes altres coses, han ajudat a obrir els ulls a molta gent. Han forçar un canvi social que de moment no sabem com acabarà.

Avui dia ja no vivim en l'època que era possible veure tots els colors de l'arc de Sant Martí com a reflex de la diversitat. En l'actualitat la política s'ha tornat monocromàtica. És per això que avui l'única manera de sobreviure políticament és definir molt bé quin és el posicionament de cadascú davant de qualsevol qüestió vital pel país. Això és el que reclamen els ciutadans —a través del seu comportament electoral— i és el que ha obligat els partits polítics a definir posicions polítiques molt més clares.

En un context polític com aquest, molt més explícit, Duran i Lleida no troba el seu espai. No és que sigui capaç o incapaç. No és això, perquè, agradi o no, és obvi que Duran i Lleida és allò que s'anomena un "animal polític". Té els coneixements necessaris i l'experiència suficient per afrontar l'actual etapa sobiranista. Duran, com diu ell mateix, no és una polític acabat, però l'actual moment sobiranista el desconcerta i l'anul·la. Malgrat que Duran és una figura consolidada des de fa anys, però el posicionament clar i sòlid a favor del dreta decidir i del "sí-sí" de CDC, amb el president Artur Mas al capdavant, li ha fet estret el camí. No hi ha dubtes sobre què pensen CDC i Artur Mas. Els dubtes els genera Duran i Lleida i, per tant, UDC. I és que quan més gran és la figura del president Mas, més petita es torna la figura de Duran. Fins i tot ha perdut sentit la recreació que ha fet del paper de Miquel Roca i Junyent a Madrid. Ras i curt: avui està clar que la tercera via —com a màxima expressió de les empreses catalanes, i de més enllà, de l'Ibex35— no és la solució per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya.

Duran ha superat la crisi que ell mateix va generar. Però té data de caducitat i ell ho sap. Qui ja ha caigut, en canvi, és Pere Navarro, fins abans d'ahir primer secretari del PSC. Malgrat les declaracions postelectorals, li ha arribat l'hora per l'evident manca d'autonomia del PSC respecte del PSOE, per la desfeta electoral i la consegüent dimissió de Pérez Rubalcaba, pels dubtes que ha generat el seu lideratge, per les pressions dels dirigents territorials i per la manca d'entesa entre els dirigents del partit. Navarro ha llençat la tovallola per intentar preservar la cohesió en un partit en fase de descomposició que no ha sabut llegir, com Duran, la gran transformació de la societat catalana des del 2010. Navarro creu que si marxa podrà evitar una escissió que segur que seria letal per a la formació socialista. Els crítics, però, no se sap tampoc com on van, perquè malgrat el seu catalanisme, l'onada sobiranista també els va agafar desprevinguts, quan encara somiaven a reprendre l'antic tripartit.

Més enllà de les sigles, la política partidista no passa un bon moment. No hi cap grup que no tingui conflicte de discurs o de representació. És una desgràcia perquè el procés sobiranista necessita la mobilització de la gent però també d'uns líders i uns partits que sàpiguen comandar-lo i ens representin en les negociacions que tard o d'hora hi haurà. Tots els partits necessiten ser generosos, primer internament, però després entre ells i amb la ciutadania. Només així podran recuperar el seu espai i el prestigi que els cal. Qui s'hi resisteixi, caurà, encara que era pensin que no.

 
 

Comentaris