Duran i la lliçó berlusconiana

Si el líder d'Unió creu que la seva relació amb el president és "millorable", que dini amb ell i no pas amb el principal ariet al procés que lidera, precisament, Artur Mas"

El terme lleialtat és un dels mots preferits del diccionari polític del president del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Efectivament, Josep Antoni Duran i Lleida ha reclamat sempre lleialtat al seu soci majoritari, Convergència Democràtica (CDC), cada vegada que ha rebut crítiques des d'aquest partit. Moltes vegades ha tingut raó, perquè l'animadversió que la seva figura provoca en molts quadres convergents no és cap secret i, sovint, alguns dirigents nacionalistes han anat massa enllà en les seves crítiques.

Ara bé, des de fa un temps, que podríem situar en l'inici del procés sobiranista en el qual Catalunya es troba, aquesta manca de lleialtat ha canviat de sentit. Les intervencions públiques, posicionaments polítics i reunions del Duran són una cadena estudiada d'actes de deslleialtat al president Artur Mas. Tothom en tenim exemples al cap, però en posaré només un: alhora que es reuneix alegrement amb Pere Navarro explica per la ràdio pública que la seva relació amb el president és "millorable". Doncs si és millorable que dini amb ell i no pas amb el principal ariet al procés que lidera, precisament, Artur Mas. Lleialtat? No la veig per enlloc.

La setmana passada la política italiana va tornar a ser notícia. I en Duran, com a polític de raça que és, estima i segueix la política italiana tant en la forma com en el contingut. I estic convençut que, en algun moment d'aquest darrer sainet, deuria percebre nítidament un paral·leisme molt rellevant. El Silvio Berlusconi va intentar trencar la coalició de govern i endur-se'n els seus diputats, però aquests li van muntar una revolta en tota regla i, al final, ell mateix va haver de fer marxa enrere. Dit d'una manera clara: si en algun moment en Duran decidís trencar la federació i endur-se els diputats del seu partit, crec que ben pocs el seguirien. Molts tenen molt futur per davant i són inequívocament sobiranistes: per què, doncs, seguir un polític crepuscular en les seves maniobres? En Duran ja va rebre un avís: quan va sotmetre a votació el pacte de govern amb ERC al consell de govern va perdre: ell n'era contrari, però la majoria d'aquest ens intern hi va votar a favor. Té l'enemic a les portes.

L'altre dia, una persona independent i molt ben informada em pronosticava que, a tot estirar, Duran potser seria capaç d'arrossegar tres o quatre dels tretze escons que té Unió. Segons aquests càlculs, que comparteixo, ni tan sols Ramon Espadaler el seguiria en una aventura cap a l'abisme. De fet, el conseller d'Interior ja va marcar diferències significatives quan va dir que la tercera via d'Unió i el projecte federal socialista s'assemblen "com un ou a una castanya". Més clar no ho podia dir, tenint en compte que aspira a rellevar en Duran en el proper congrés del 22 de febrer. Queden dues preguntes per respondre. La primera: fins quan permetran els càrrecs i quadres d'Unió el xantatge permanent cap al soci majoritari? La segona: fins quan permetran els líders de CDC aquest xantatge que els erosiona la base electoral? Si les dues respostes coincideixen en el temps, serà la fi del problema.

 
 

Comentaris