Duran i els 22,5 milions

"La història d'aquest personatge seria per fer-ne burla si tot plegat no fos tan trist i poc edificant"

Unió Democràtica acaba de ser condemnada de nou per finançament irregular. Tanmateix no són aquesta mena d'escàndols el que ha enfonsat l'honorable barco que un dia va comandar Carrasco i Formiguera, no.

 

El que l'ha enfonsat es haver-se quedat, en les eleccions catalanes i espanyoles, sense altaveu. És a dir, haver obtingut zero diputats tant al Parlament com al Congrés quan, després d'haver-se divorciat de Convergència, es va presentar a les eleccions en solitari. Constatat el daltabaix, els acreedors van tancar l'aixeta i el castell de cartes duranesc va caure amb tota la naturalitat del món.

 

Unió devia, en el moment de la fallida, 22,5 milions d'euros. Una gran part dels quals els hi havien deixat els bancs (el finançament dels bancs als partits és un assumpte normalment poc explorat, però molt i molt interessant, creguin-me). La morterada que va acabar devent Unió no l'explica només la suite de l'Hotel Palace madrileny de la qual presumia Duran.

 

Hem de tenir en compte que els convergents van accedir tota la vida a fer veure, a fer passar per real, una fantasia: això és, que Unió era una quarta part de CiU. Això vol dir que els democristians obtenien la quarta part dels càrrecs electes i la quarta part dels diners públics que rebia CiU. No és poca cosa.

 

Tot i així, Unió va acabar devent 22,5 milions. Com s'ho va fer, què va fer Duran (i la colla de fidels de què s'envoltava) per fer aquest forat enorme?

 

A vostè o a mi, o a qualsevol empresa petita o mitjana del país, els bancs no li deixen 22,5 milions. Menys encara si saben, com sabien prou bé en aquest cas, que probablement aquests diners no els tornaran a veure, oi que no?

 

Per què els van deixar a Duran, doncs?

 

Aquí ve la meva hipòtesi, que, d'altra banda, és de pura lògica: perquè deia el que volien que digués, el que els agradava sentir. Els grans bancs estan contra la independència i del referèndum. Duran els feia un bon servei. Mentre els va poder fer d'altaveu, li van anar amollant corda. Quan Unió es va quedar sense diputats aquí i allà, l'altaveu va emmudir irremeiablement. Es van acabar els diners i la comèdia també. Finitto.

 

 

Aquest final explica o pot servir per donar una altra llum a algunes coses de la història recent d'Unió. Per exemple, encara que volgués, Duran no podia fer-se independentista (o, per ser estrictes, sí que podia, però segurament exposant-se a greus conseqüències). El deute era massa gran.

 

Malauradament per Duran, aquestes greus conseqüències van acabar arribant igualment amb les eleccions, quan va quedar ominosament clar que el duranisme eren quatre gats. Això sí, tres d'ells banquers. 

 

Aviat farà un mes, Duran va reaparèixer en públic, sense que se'l veiés avergonyit pel que ha passat amb Unió Democràtica. Va tenir la infinita barra de renyar i donar lliçons als independentistes. Fa només unes hores ha menystingut el president Puigdemont.

 

Ell, que va trencar Unió –per la qüestió nacional- i que la va deixar en fallida i a punt per a la sepultura.

 

La història d'aquest personatge seria per fer-ne burla si tot plegat no fos tan trist i poc edificant.

 

Comentaris