DUI és reconeixement internacional

"Tants anys de formar part d'Espanya ens ha fet perdre la noció de tantes coses importants de l'anomenada alta política i ens hem quedat amb un perfil baix"

De la mateixa manera que no pot haver-hi reconeixement de deute, sense deute previ, no és factible el reconeixement internacional si abans un territori no declara, de forma unilateral en la majoria dels casos, la independència. No entendre-ho així, és confondre a la gent, actuar equívocament, amb o sense mala fe, i dificultar precisament aquest reconeixement. A partir d'aquí s'enceta un camí, no exempt de sobresalts, on guanya el millor, que no és altre que el més hàbil, tenaç i perseverant. Un terreny on les mitges tintes, les inconcrecions i els diletantismes són mals consellers i l'únic aliat fidel és la fe en la victòria de la teva causa unida a l'honradesa de les teves conviccions. Primer no et vol reconèixer ningú, una obvietat en tota regla, en tant que els estats tots tenen compromisos i vincles entre ells, per després passar a un estadi on aquest nou fet consumat acaba produint una espontània reacció de la comunitat internacional que cerca l'adaptació i encaix jurídic de la nova i emergent realitat política. Estats bàltics, Croàcia i Eslovènia com exemples fefaents d'aquesta teoria i praxi.

 

El problema és que molts dels nostres polítics desconeixen sobre manera la realitat política internacional, el seus usos i costums i un determinat llenguatge particular, barreja de prudència i gosadia, això és l'habilitat diplomàtica, per fer reeixir els propòsits o interessos de cadascú sense alterar en el possible els sempre necessaris equilibris. Tants anys de formar part d'Espanya ens ha fet perdre la noció de tantes coses importants de l'anomenada alta política i ens hem quedat amb un perfil baix, mediocre on "l'ara no toca" o "qui dia passa any empeny" esdevenen filosofies de vida més letals que no pas vitals. És clar, hi ha una determinada gent a casa nostra que ha viscut molt bé amb l'autonomisme i, ara mateix, temen perdre un modus vivendi considerable i la seva solució, òbviament, no passa per la llibertat del nostre país i sí per la seguretat de la seva butxaca al preu que sigui convingut o mercadejat. És la gent que té por, i a la que hem de témer i assenyalar, perquè són els que no respecten ni senten com a propi el patiment de la gent i que sí per contra s'il·lusionen amb els nostres fracassos col·lectius que són l'elixir de la seva comoditat. És clar que sense ètica i meritocràcia no hi ha independència possible i, sí molt d'autonomisme dins d'una Espanya que ens menysprea i ens detesta. El pitjor, si no hi ha remei, està per arribar perquè els espanyols ni perdonen ni obliden i menys encara si es tracta de catalans. Avís per a navegants i que caldria memoritzar pels temps sòrdids que, sense remei independentista, estan per venir.

 

 

Deia Albert Camus que fou a Espanya on la seva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l'ànima, i que tot sovint el coratge no obté recompensa. És efectivament, en aquesta Espanya, tan si val de dretes o d'esquerres com monàrquica o republicana, on els catalans, com resa l'havanera, tot ens ho hem jugat i tot ho hem perdut. Canviar-la és quimera, transformar-la utopia i encaixar-hi Catalunya una solemne ximpleria. Si ara no fem el que toca fer, condemnarem a vàries generacions com a mínim a la ignomínia i la desesperació política, matarem l'autoestima i la il·lusió conreada en aquests anys i, no ho amaguem, l'ombra de la traïció i la consegüent destrucció política, amb justícia o sense, perseguirà i acompanyarà per sempre més a tots aquells que no van saber o no van voler fer el pas definitiu cap a la nostra llibertat nacional. Tots havíem de saber que la llibertat no surt mai de franc, que la fortuna és per els audaços i que la pitjor corrupció és la dels que ocupen les instàncies més altes en tota societat. Tayllerand, mestre de la diplomàcia francesa, reivindicava sempre l'audàcia, avui metàfora del poble català; i el nostre Carbonell fa uns anys ja ens avisava dels perills de la prudència, avui exemple d'una classe política que encara té por a decidir en llibertat i sense complexes. No és bo que el poble vagi per davant dels seus representants polítics, però ben mirat tot el procés des d'Arenys fins avui ha estat el poble, i no els polítics, qui ha marcat les pautes principals i és també el poble qui ha afinat les notes més destacades d'aquesta simfonia encara inacabada.

 

Si no ho volíeu fer, per temença, convicció o traïció, o de veres el problema era no saber-ne prou, només calia dir-ho o deixar pas, sense estridències, crits ni escarafalls, a d'altres més preparats i convençuts. Ara és l'hora d'honorar els compromisos i dels fets; l'època de les excuses, els subterfugis i les procrastinacions és d'un altre temps que, qui sap si l'haurem ben aviat de començar a oblidar. Declaració unilateral sense més dilacions, claredat expositiva i apel·lació al diàleg que no falti. Tenim honradesa, rectitud i raó de la nostra part i un deute amb un poble ferit però encara no humiliat, que no és pas poc en els temps que corren i en l'objecte ennoblidor que ens ocupa.

 

Comentaris