M’expliquen en pocs dies dues anècdotes relatives a la vida de Luis García que il·lustren una mica el tipus de personatge que és i confirmen, al meu parer, que és espavilat (anècdota 1) i probablement una persona poc de fiar (anècdota 2). Dono les històries per bones a causa de les fonts (una de les quals és indirecta però li va dir de viva veu un exsenador socialista que ara treballa en un bon càrrec a l’Autoritat Catalana de la Competència).
Anècdota 1
Luis García va ser diputat en tres legislatures consecutives (1984, 1988 i 1992) i Manel Nadal durant sis legislatures, també consecutives (1984, 1988, 1992, 1995, 1999 i 2003). Les majories absolutes de Jordi Pujol van convertir la cambra catalana en el lloc més avorrit del món, i per matar l’estona en Manel Nadal li va ensenyar al Luigi a jugar a la botifarra. Com era previsible, al cap de pocs dies el de Girona ja perdia contra en García, que de seguida es va convertir en un mestre d’aquest joc.
Anècdota 2
Es veu que en Luigi va treballar un temps al número 9 del passeig de Gràcia, concretament a la sisena planta. Una persona de la neteja, bona persona on n’hi hagi, es va trobar un dia 400 pessetes al terra i les hi va donar per tal que fossin retornades al seu legítim propietari. El nostre home se les va posar a la butxaca i li va dir que sí, que buscaria l’amo dels diners. Però tot seguit es va girar i va dir a un amic seu: “Qué tonta, el dinero no tiene nombre, o sea que me lo quedo”.
