Dues ànimes a tot arreu

L’expressió “dues ànimes” aplicada al PSC ha fet fortuna durant anys. Catalanisme sincer, coherent, d’un costat; catalanisme pragmàtic i supeditat al PSOE, de l’altre. Durant aquests anys de fortuna han sabut conviure, però, això sí, des del Congrés de Sitges, el primer, subordinat al segon. La tolerància que l’aparell del partit va administrar durant una dècada i que va culminar amb la designació de Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat no va ser res més que una maniobra intel·ligent. Una combinació on hi havia dominadors i dominants. Tot això ara s’ha trencat. El catalanisme conseqüent, aquell que no vol que Catalunya se separi d’Espanya però que reivindica el dret a l’autodeterminació, ha quedat obert en canal amb el pacte entre Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba. Un pacte que sacrifica l’essència del socialisme català i que només demana a canvi declaracions de bones intencions a l’espanyol.

Els “catalanistes” del PSC es baten en retirada. Al territori, fora de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, això equival a la deserció en massa. Només a les comarques de Lleida, on Àngel Ros encara aguanta hegemonia i influència, no hi ha una desbandada evident. El primer secretari intenta ensucrar i reduir els efectes de l’opció que ha pres la direcció del partit. No se’n surt. Només cal esperar al resultat de els pròximes eleccions per constatar si tot això té uns efectes devastadors també en els resultats.

Però el PSC no és l’única força política que té dues ànimes. També en tenen dues Convergència i Unió. I Iniciativa-Verds. També a Convergència i Unió conviuen un catalanisme independentista i alguns altres que es proclamen encara federalistes o confederalistes. Els màxims exponents que els defineixen són Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. Com a Iniciativa-Verds la bipolaritat es distribueix entre la independentista Dolors Camats i el federalista Joan Herrera.

La gran diferència entre el PSC i Convergència i Unió o Iniciativa és el punt de crisi. Els socialistes han hagut de patir-lo abans de la consulta. L’enfrontament i la divisió han estat previs perquè el partit que lidera Pere Navarro ha descartat de fet el dret de l’autodeterminació. Digui el que digui el seu primer secretari, el PSC hi ha renunciat. Ha abdicat a exercir-lo. Per això el partit s’ha partit. Les dues ànimes dels altres afloraran el dia que hi hagi un referèndum o una convocatòria d’eleccions amb caràcter plebiscitari. Ahir ho tornava a explicitar Duran: “Si el que s’ha de plebiscitar és la declaració unilateral d’independència, no hi donaré suport”. En el moment de la gran decisió, Convergència i Unió no podran continuar “federats”, perquè, encara que està per veure què passarà en el partit democratacristià, es dividiran. Com es dividirà Iniciativa. I no passarà res. Senzillament, el model polític català de la Transició s’esgotarà i n’apareixerà un altre, adequat a una realitat que ja ha començat a desbordar-lo.