El film Cuarenta Pistolas de l’intens i imaginatiu director Samuel Fuller ens permet extreure un incòmode ensenyament: no tothom està preparat per afrontar el repte al qual un s’enfronta al llarg de tota una vida. A l’inici del film, l’atribolat i borratxo jove que creu tenir el dret de trepitjar a tots aquells que considera inferiors al sentir-se protegit per la seva influent família, repta a un duel a un foraster. Fuller ens ofereix un dels més singulars duels de la història del cinema. La seqüència, rodada amb un inacabable travelling, narra com el foraster, pas rere pas i sense desviar la mirada, avança cap a l’excitat jove. El foraster va acariciant la culata del seu revòlver. L’acció es desenvolupa confrontant la mirada pètria del foraster amb la cada vegada major inquietud del jove que se sent cada vegada més atemorit i penedit d’haver provocat el duel.
El foraster arriba a l’altura del jove, desenfunda l’arma, però no dispara sinó que el bufeteja amb ella provocant la sorpresa de l’espectador que veu, sorprès, com el jove cau a terra, no per l’impacte d’una bala, sinó pel cop sec de la culata d’ivori del seu revòlver. La humiliació del jove és tan profunda que tota la pel·lícula se centrarà, en gran mesura, en l’intent del jove per aconseguir rescabalar-se de l’afront al seu orgull ferit. La prodigiosa i original seqüència ens situa davant el fet que no tots estem en condicions, per moltes condicions que tinguem a favor nostre, d’enfrontar-nos a la vegada a nosaltres mateixos, a la nostra por i la determinació dels qui se saben més experts. És una seqüència que despulla la vida, deixant al descobert que un ha d’afrontar aquells reptes que pugui guanyar, sobretot quan no es preveuen les possibles eventualitats, com és el cas del jove, que no pot imaginar que el nostre intrèpid foraster se sent protegit, al lluny, pel seu germà que segueix l’acció armat amb un rifle mentre els companys del jove fugen en reconèixer al famós pistoler que el jove ha desafiat.
Quan rebobinem en la nostra memòria i observem com s’han desenvolupat grans duels en la política i en els negocis, no podem deixar d’adonar-nos que no sempre hem actuat estant convençuts de guanyar la contesa. En política és habitual escoltar llançar ultimàtums que bé saben que no es poden dur a terme. La política de duels i ultimàtums que tant ha posat de moda Donald Trump a través de Twitter és la nova forma de desafiar el món; una representació de política de duels interminables. Com en la seqüència de Fuller, el travelling polític pot durar molts anys. És innegable que sense conflicte la política per a molts no té valor, interès o emoció però no és menys cert que una política excessivament connectada al crepuscular, com en els films de l’oest americà, porta a grans desil·lusions quan el que provoca el duel no pretén ni està en condicions de portar-ho a terme i utilitza la provocació com a estratègia.
En el film de Fuller, els dos duelistes de l’oest estan decidits a batre’s però només un d’ells, el que té el poder de la raó, guanyarà sense disparar ni una sola vegada perquè no està disposat a perdre-la disparant i matant al seu oponent. Sap que el que pot perdre és la raó, mentre l’altre només està concentrat en el que pot guanyar. La política de Donald Trump exemplifica que quan un solament vol guanyar disparant trets a l’aire, a tort i a dret, amb el temps acaba sent ridiculitzat per la seva pròpia por, per molt que pugui perllongar el travelling.
