Aquests dies post electorals són per mi més de reflexió que no pas el dia que la llei ens marca just abans d’anar a votar. I justament aquestes setmanes, per motius diversos, m’acompanyen les paraules i les idees de dues persones que admirava i llegia. Miquel Pairolí, escriptor i periodista, del qual ara es commemora el cinquè aniversari de la seva mort- el 6 de juliol de 2011- i Umberto Eco, el semiòtic i escriptor italià que va desaparèixer el febrer d’aquest any.
Tots dos exercien la crítica des de les seves columnes a la premsa diària. I ens convidaven, com ells, a ser crítics amb el que ens envolta. Encara aquest dijous passat en l’acte de record a l’escriptor de Quart es va llegir un fragment del seu últim article on deia: “Avui dia, però, travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos.” Són paraules de Miquel Pairolí, que malgrat ser de fa cinc anys enrere malauradement són ben vigents. I Eco, també en un dels darrers pensaments escrits sostenia: “Considero que el meu deure polític és convidar els meus lectors a adoptar una sospita permanent davant dels discursos qüotidians. Per exercir-la no es requereixen competències científiques, només cal una serena desconfiança en el món que ens envolta”.
No hi ha res incorrecte en dubtar o qüestionar-se allò en el que creiem, al contrari, forma part de la nostra naturalesa i una de les eines bàsiques pel nostre creixament. Tots dos subscriuen la idea que «La societat democràtica únicament es salvarà si fa del llenguatge una incitació a la reflexió crítica i mai una invitació a la hipnosi». I aquí és on Eco i Pairolí es podrien fer seu el raonament d’Octavio Paz “L’home és les paraules”. La capacitat de raonar, i d’enraonar, fent servir el llenguatge, les paraules, l’escrita en aquest cas que comporta, que permet certa reflexió, serenitat per qüestionar, sospitar, desconfiar, dubtar, preguntar per mirar de buscar la veritat .
Ells no hi són però ens han deixar la seva consciència crítica que ens anima a deixar enrere qualsevol prejudici en la recerca de respostes, que no ens deixem portar per allò que creiem que sabem, o que ens volen fer creure, sinó per allò que anem descobrint.
