Dropo i emprenedor

"¿Què és un emprenedor? Un novel·lista del capital."

Potser no hi ha cosa més trista que qui s'ha fet un lloc -merescut!- entre els que viuen de la imaginació prescrigui als altres que no tinguin inventiva… ¿Què és un emprenedor? Un novel·lista del capital. Un novel·lista treballa amb una idea i en fa un llibre; un capitalista o emprenedor treballa amb una idea i la posa a fer diners -almenys si té sort, com el novel·lista-: necessita també un pla, empenta, imaginació, il·lusió i moltes hores per perdre -i sense cap mena de garantia! El novel·lista d'èxit -un capitalista de l'esperit-, però, veig que li prescriu al públic del país que deixi d'emprendre, d'escriure xecs -o novel·les patrimonials-, ja que no tothom té talent per fer-ho. Ui, quina tristesa.

I amb això té tota la raó…: no tothom pot ser empresari i fundar una empresa, petita o gran. No tothom pot enfilar-se als arbres o explorar els oceans: és obvi. Però hi ha molta gent que sí que pot fer-ho. Sovint s'ha de triar entre tenir raó o tenir feina. I hi ha molta gent que no crea una empresa o negoci per por, por al fracàs, manca d'entusiasme, potser fins i tot mandra, manca de cultura del negoci propi, poca formació o desconeixement de com funcionen les coses… ¿Per què assumir un risc que potser no em porti enlloc? Doncs sí: la sort és de qui se la mereix, almenys si no t'han fet hereu d'un capital, o no tens la sort d'encertar-la a la primera.

Però hi ha certes persones que no haurien de donar lliçons. Que una novel·lista d'èxit escrigui contra la innovació i l'emprenedoria em sembla tan absurd com que Emilio Botín escrigui contra la banca. "Deixeu-me a mi la imaginació, l'empenta i els guanys: vosaltres busqueu-vos una plaça de funcionari, o un lloc en una editorial o en una impremta, que jo ja us escric els llibres". No sé: l'argument em sembla desafortunat -un emprenedor és un creador: pertany a la meva família, i l'animo!-. Però si ets un manta, almenys no donis lliçons -avorreixes-, i si no l'ets no vagis prescrivint el contrari del que fas… Sí, com si digués: "jo puc, però vosaltres…"

Estarem d'acord en què és necessari fomentar una cultura de l'empenta, de la innovació, de la creativitat, la il·lusió i l'entusiasme: tot el contrari ja ens està sortint bastant car. ¿Què són els ni-nis sinó una tribu de pessimistes? I el pessimisme s'hereta, sovint es porta a la sang.

Els dropos també tenim dret a viure, és ben cert, però encara no he trobat cap oficina on em paguin per no fer res. Hi ha certes oficines públiques on abans això passava, però tenien tanta mala fama -per culpa de certs escriptors satírics- que ja no existeixen: ara tothom ha de treballar. Fins i tot les filles del rei.

I si no hi ha feina tens algunes solucions: 1) pots queixar-te i plorar i muntar una barricada -res d'això no t'ajudarà a arribar a final de mes: està comprovat-; 2) o pots posar el coco a treballar i mirar de trobar una solució passable o bona per al teu problema -un problema tan vell com el món: què faig, mamà, per sobreviure?-: potser tens talent per escriure articles demagògics o novel·les tristes, o per mostrar el cul a la tele o per Internet, o per dissenyar videojocs, o per deconstruir el pèsol o la dansa contemporània… Tot això et pot servir, almenys fins que deixi de fer-ho: espavila't, nen. Senyoreta, un Nietzsche doble…

Si no t'espaviles ningú ho farà per tu, encara que pots fer de la queixa una petita indústria -en política funciona, i en la literatura també-: pots posar la protesta a treballar i que et doni rèdits, com si fos un cavall de pura raça en el Gran Premi de les Causes Perdudes.

La queixa és un capital -tot ho és: aquest és el missatge des del 1968!-: qui es queixa amb més retòrica li donen una plaça al Parlament o una columna en un diari -d'esquerres o dretes, depèn de cap a on apunti l'escopinada-.

Tot i això -aviso-, la protesta és un mercat molt competitiu: hi ha molt ploramiques intentant vendre la seva porció de llagrimetes. Costa fer-se un lloc en aquest costat del paradís. Vull dir, fill meu, que dins la queixa també hi impera la llei del mercat o de la jungla: els que es queixen millor s'emporten tot el botí! Ja no hi ha res més capitalista que l'anticapitalisme… Sí, els desil·lusionats competeixen entre si amb més fervor que la Pepsi contra la Coca-cola. ¿Però a qui volen enganyar? Jo m'invento coses i cobro, però tu…

¿Qui és el responsable de la teva vida? El ministre d'indústria? ¿El capitalista que no et dóna feina? La Cospedal? El conseller que no convoca oposicions? El profe de mates? La mamà? El papà que no et va ensenyar a ser millor del que ets -a superar-te? El conseller que no dóna ajuts públics? O -hipòtesi- el responsable de la teva vida ets tu? Agafa la resposta que més et convingui… Un cop hagis fet les teves tries, però, fes-te responsable del teu pentinat.

Recordem-ho: sempre un mateix ha hagut de treure's les castanyes del foc: almenys des que va acabar això del feudalisme. Ja no ens caguem a sobre: l'estatus de cadascú deriva del seu mèrit: i això pot ser és el més trist que mai s'hagi viscut… Almenys durant el segle XIX podies donar la culpa al papa de Roma o a l'alcalde: ara tot depèn de tu, filleta (i això és desconsolador, oi?, no ploris més…). I recordem-ho: la independència de Catalunya també és un projecte d'emprenedoria: un risc més enllà dels plans de l'estat i dels esquemes previstos per la tieta de Madrid.

¿Quina opció és la més raonable? Què els hem de dir als nostres fills? Que es pixin a sobre? Vet aquí una constant, deduïda de la meva experiència: els que més es queixen solen ser els que tenen menys talent o capacitat per a treure el coll de l'aigua. A no ser que tinguin el talent per a la queixa; en aquest cas fan amb la seva angoixa el mateix que d'altres fan amb la seva passió -poesia, capital-: una excusa per a tirar endavant, tot fent veure que van cap enrere. Però que no us enganyin, sisplau.

¿Cal seguir amb el discurset de la plorera? ¿Cal seguir lamentant-se sobre la bombolla immobiliària, la corrupció política, les males decisions dels ministres de treball, el desamor, la ingratitud, la immoralitat, la pobresa, etc., o dels preus dels veterinaris?

O potser cal fer alguna coseta estètica i moral, per exemple trobar una solució factible, encara que sigui una botigueta de pastissos sintètics…? ¿I què si fracasses? ¿I què si t'arruïnes? ¿I què si no te'n surts? Benvingut al club: els meus fracassos m'han fet el que sóc, i espera. Fracassa millor…: ¿no és això, la vida?

Aprèn, si vols aprendre la lliçó; si no, sempre pots seguir queixant-te, o esperar que el ministre et doni una subvenció o que l'àvia et deixi un piset, que provarem de vendre car quan puguin els preus, maleïda bombolla. O anar fent, que sovint basta… Ara, filleta, que després ploraràs veient la pel·lícula de la vida d'algun d'aquests homes i dones que ho arriscaren tot per a fer-se rics o cèlebres… I llavors pensaràs: ‘ai si jo hagués estat més coratjosa…'

No ho sé… Crec que enviem els missatges equivocats. Ens cal intuïció -deixar enrere l'oloreta d'aixelles de les coses suades-: si vols viure en un país on les ballarines i els filòlegs no visquin del macramé has d'apostar per l'empresa: una economia potent -empresa, empresa, empresa…- dóna de menjar als proveïdors de cultura.

Així funcionen els països admirables, i tot això ho constato la setmana en què el Govern dóna 4 milions d'euros al Liceu… Les empreses i els emprenedors paguen impostos, que alimenten els violinistes i les sopranos amb més o menys sobrepès. A Mozart el mantenen els banquers -talment com al gran pintor o arquitecte-: són els qui paguen més impostos i compren les seves meravelles. La resta són crispetes, menjar de gat, bon cap de setmana.

 
 

Comentaris