Un dron abatut per les forces iranianes, un twitter de Donald Trump per a criticar, un altre per a amenaçar, un altre per a corregir i un més per a tornar a amenaçar. La crisi per l’enderrocament d’un dron espia o de defensa permet analitzar la frontera entre la consciència d’un líder polític amb capacitat de matar, la raó d’estat o donar satisfacció als teus votants. La doctrina de Trump es basa a amenaçar amb violència tot allò que vol canviar per a després moderar els seus plantejaments una vegada que la víctima ha sucumbit a l’amenaça. La primera legislatura de Trump, pocs dies abans de celebrar-se el 4 de juliol, dia de la celebració de la declaració d independència dels EUA, pretén mostrar al món que ell pot fer el que altres presidents nord-americans no han pogut fer, en limitar-se a complir les regles en les preses de decisions unilaterals. Quan Trump va determinar no respondre amb un atac en sòl iranià a la pèrdua d’un dron va ser sota una sobtada presa de consciència: “no és proporcional acabar amb 150 persones per la pèrdua d’un dron”. El dilema s’ha resolt, ara per ara, a partir de la consideració ètica que un robot teledirigit no val una vida. Ara bé, la qüestió subjacent en la crisi del dron abatut és determinar on cal situar el límit per a considerar quan val la pena, i quan no, atacar un altre país, que sempre implica la pèrdua de vides humanes, siguin o no col·laterals.
En la guerra del Vietnam, el llavors president Lyndon B. Johnson, que va ocupar el càrrec després de l’assassinat de John F. Kennedy, va haver de prendre una decisió semblant tot i que el context era llavors més complex i la guerra ja estava causant víctimes en un bàndol i un altre. Un dels seus generals va demanar a Johnson que autoritzés una missió suïcida a Vietnam en la qual molt probablement moririen els pilots. Johnson va preguntar si tindrien alguna possibilitat per a salvar-se, al que el General va respondre que no, que serien abatuts. Johnson no va autoritzar la missió i el General va assenyalar: sempre que hi ha un president nou a La Casa Blanca, li costa més donar l’ordre d’una missió que pot posar fi a la vida d’un grapat d’homes que autoritzar una en la qual podran morir milers. Mesos després, Johnson va donar les ordres per reprendre la guerra a Vietnam en la qual moririen milers de soldats d’un i un altre bàndol. El que el General li va fer veure al president és que era més fàcil enfrontar-se a autoritzar una missió que pot provocar la mort d’un nombre indeterminat de soldats anònims, víctimes anònimes, que donar l’ordre per autoritzar una missió en la qual poden morir un nombre limitat de soldats, coneixent els seus noms i sabent si tenen família, dones i fills. La pèrdua d’uns pocs és més insuportable que la de milers, justificada com a raó d’Estat. Es considera oportú i justificat considerar les represàlies derivades per les possibles morts, víctimes de l’enderrocament d’un dron; però, molt probablement, no es considerarà quan es creen les condicions per dur als EUA a l’enfrontament bèl·lic amb l’Iran. La crisi política amb l’Iran, que disposa d’armament nuclear, torna a posar sobre la taula la paradoxa que suposa advertir el major pes que representa provocar la mort de poques vides humanes enfront del que implica un atac que pot provocar milers de víctimes. Cent cinquanta és un nombre concret, es poden donar a conèixer els noms de les víctimes, saber si tenen família, els mitjans de comunicació poden rastrejar en les seves vides; però quan són milers de vides humanes es converteix en una abstracció que, com a molt, serviran com a dades per a una estadística de mort i destrucció. Com a exemple d’un bon acte, la guàrdia revolucionària iraniana va advertir que van tenir en el seu punt de mira un avió militar dels EUA amb trenta-cinc persones a bord i van decidir no enderrocar-lo. En fi, una altra lliçó d’una història absurda provocada per la fina anàlisi dels estrategs nord-americans i iranians per asseure’s a parlar de les seves coses amb l’ambient prebèl·lic damunt de la taula.
