Aquest dimarts el Congrés dels Diputats ha decidit tirar endavant el debat de la llei orgànica de regulació de l’eutanàsia després de diversos intents previs. Morir dignament ha de ser un dret i una decisió personal i autònoma. Regulat amb condicions, criteris, requisits i supervisió, però un dret en exercici de la llibertat individual per sobre d’un control social carregat de prejudicis. A l’exercici d’un dret personal hi ha de correspondre un o més deures dels poders públics. Si no, no hi ha exercici del dret.
El Parlament de Catalunya ja havia aprovat i tramès al Congrés el 2017 una proposició de llei per despenalitzar l’eutanàsia i l’ajut al suïcidi, que es va tornar a presentar i aprovar amb pocs vots en contra a mitjan 2019 en decaure l’anterior per finiment de la legislatura espanyola. Mala sort ha tingut aquesta iniciativa, però ara sembla que sí que finalment l’Estat espanyol s’acabarà afegint a Holanda i a Bèlgica pel que fa a l’eutanàsia i també a Suïssa i Oregon pel que fa a ajut al suïcidi.
El debat fa anys que es té socialment i en cercles d’anàlisi i debat de bioètica, i molts anys que afegeix més dolor a la vida de malalts que voldrien poder escollir el final de la seva vida, i als seus entorns. Debat sobre l’autonomia personal i el seu exercici, sobre el respecte a la dignitat i el benestar; sobre l’anomenat “pendent relliscós”, el risc d’un mal ús o de l’abús de l’eutanàsia que no hauria de ser causa per a la no regulació; sobre col·lectius d’especial atenció. Que aquest debat es produeixi també al Congrés tant al marge com es pugui de la batalla política. La regulació (o no) de l’eutanàsia no ha(uria) de ser, tampoc, una arma política.
