El dret a dir prou (i el privilegi de poder-ho fer)

"El capitalisme mata, amb el virus més encara"

El confinament serà llarg. Les classes a les escoles, instituts i universitats no tenen data de represa. La cultura s’ha tornat una activitat íntima, tancada entre quatre parets. Trobem a faltar aquella abraçada, aquella carícia, aquell petó. Aquell, el que no hem pogut donar. Ens relacionem via pantalles, en vermuts virtuals, sense saber quan tornarem a sopar en un restaurant, i ens sembla que la fredor de la distància és menor. Placebo imprescindible en el nostre petit món de privilegis, suposo. Ens barallem per passejar el gos i protestem per estar amb els nostres fills i filles, nosaltres que podem donar sentit a la família. Però per moltes, el tancament és doble infern si es conviu amb un maltractador. Per altres, l’absència d’un lloc anomenat casa es tradueix en la multa surrealista per no tenir-ne una. Hi ha qui no fa cues al supermercat simplement perquè no té prou diners, o perquè lluita con la incertesa de no saber si en tindrà. Violència institucional, també ho és això. El pijama i el xandall pels qui el tenen, com a idea per obrir el focus. La por a la vulnerabilitat, per primer cop, la tenim també els privilegiats. I això espanta, sí, molt. Gestionem-la col·lectivament, com ens ha ensenyat a fer el feminisme.

Uns lluitem contra l’absència d’activitat; altres mirem com ser productius teletreballant, sense aconseguir-ho, sobretot quan voldríem enviar-ho tot a la merda des d’un prou profund i un cagumtot xisclat des del balcó. Però, molts encara avui, malgrat el mirall d’altres països en el que no ens volem emmirallar per no acceptar la realitat de la pandèmia, segueixen obligats a aixecar-se cada matí i sortir a treballar. Alguns sense mesures de protecció. El capitalisme mata, amb el virus més encara. Confinament per als que poden. Exposició per als de sempre, la classe treballadora. I sí, cada dia que passa sense que el (des)Gobierno decreti mesures més estrictes per territoris es tradueix en morts. Ni salvaran l’economia ni ens salvaran a nosaltres. Recordem qui fa què quan això passi. Recordem els milions que no ha tornat la banca quan haguem de pagar lloguers i hipoteques. Recordem que no cal militars ni policies, sinó personal sanitari.

Mentrestant, ens arriben notícies de coneguts que s’infecten, que van a UCIs saturades i no tornen. Enterraments a porta tancada quan allò que voldríem és abraçar com si no hi hagués demà. El dol és doblement solitud, la de la pèrdua de l’ésser estimat i la nostra pròpia. Buidor absoluta sense tenir una brisa, un mar o un bosc que ens reconforti, que ens deixi respirar, que ens tregui l’ofec de la tristesa sense perills de pneumònies. L’horitzó no es veu des dels pisos de trenta metres quadrats. I ofega si no gestionem l’accés als terrats. Una trucada als que viuen sols pot representar l’únic contacte humà en un dia. Despengem tots els telèfons que calgui.

Patim. Patim per pares, per avis, per tots aquells que no entenen que no, que la vida i la llibertat només les guanyarem quedant-nos a casa. Els carrers només seran nostres si no els trepitgem. I aquella estranya sensació del record dels que ja no hi són i pels que, per sort, ja no hem de patir. Dies bons i dolents. Tenim dret a tenir-los i compartir-los, per trencar silencis i per a que tot sigui una mica més humà, menys víric i tòxic. I plorar, per suposat, sense que això vulgui dir que som més febles. Al contrari, som més humans.

 

Sona aquella cançó que ens recorda aquella persona i una llàgrima baixa. Vam fer prou? Ho vam fer bé? Amors que no hi són ara. Que voldríem. Moment de fer balanços i posar en balances tot allò que tenim i volem. El virus marxarà, però la frenada ha de portar canvis en un món malalt de cobdícia, pol·lució i superficialitat que es mou a cop de rellotge i productivitat. Quan els governs ens apliquin la doctrina del xoc per a que tot sigui com abans, perquè ja ho fan, rebel·lem-nos. Retorn a l’humanisme. Ecofeminisme com a base de tot, si us plau, que això de posar la vida al centre no entén de borses i mercats, que de l’especulació no es menja, que les ciutats no sobreviuen sense el camp i que les millors taronges són les nostres, no les de la Xina.

I números. Molts números cada dia. Massa. Com si no fossin vides, persones amb noms i cognoms. Dades i dades. Rodes de premsa. Testimonis. Una amiga metgessa, o infermera, m’ha dit. Una cadena de whatsapp. Crides desesperades. El pas de la precaució a l’angoixa, a la paranoia col·lectiva, al recrear-nos i sobresaturar-nos informativament. Síndrome de l’excés d’informació se’n diu, i ens pot afectar psicològicament si no veiem que les estadístiques, els drames que hi ha i els que vindran, no poden ser el centre de la nostra vida diària ara. Que cadascú busqui la seva justa mesura d’accés a la informació. Optem per fonts fiables sempre. Ioga contra el desànim i la saturació informativa. I perspectiva, de vulnerabilitats i privilegis, arreu.

Tenim dret a l’humor. Ens cal riure igual que ens fa bé plorar. Depèn. Tenim dret a dir prou, a no vull saber més, a necessito fer una apagada real i confinar-me també amb mi mateixa, a no em ve de gust fer l’enèsima videotrucada col·lectiva. Tenim dret a viure, a sobreviure, com el tenen tants que moren a les portes d’aquesta Europa fortalesa que no està a l’alçada de res. Si les fronteres estaven tancades, ara estan segellades, és igual qui estigui morint a l’altra banda. Tenim dret a cridar, a ballar i a picar cassoles. Contra l’esgotament, busqueu el vostre espai de descompressió, a la carta i per a tots els públics. Tenim dret a aplaudir al personal mèdic, però també a les caixeres, carteres i personal de neteja. Tenim dret a gestionar aquesta situació com puguem, com necessitem, però no cal que ho fem sols: xarxes humanes autoorganitzades contra la deshumanització que el ritme del capitalisme ens havia imposat. Empatia i suport mutu. El cuidem-nos com a filosofia de vida és ara o mai. Quan el virus passi, que ho farà, que perduri tot això, si us plau.

 

Comentaris