L’última operació d’Estat és aconseguir invisibilitzar la protesta contra els empresonaments polítics i l’exili forçós dels representants cívics i democràtics d’aquest país. El groc forma part del paisatge dels pobles i ciutats de Catalunya i és exhibit, amb dignitat i determinació, per milers de persones que es neguen a acceptar un abús incompatible amb la democràcia. Una reivindicació, la de la llibertat, que s’ha fet omnipresent.
Contra això, l’unionisme -en especial Ciutadans- ha sobreactuat, tant al Parlament com en tours de cap de setmana orientats a l’atenció mediàtica. El problema no és aquest -al capdavall, tots els partits intenten cridar l’atenció-, sinó el missatge de comprensió implícita amb el qual relativitzen les agressions d’espanyolistes més o menys espontanis. No hi ha una condemna clara i nítida, sinó circumloquis orientats a remarcar el fet que, segons ells, una part de la població està saturada i enfadada per aquesta presència massiva de simbologia groga.
Les agressions són constants i potencialment perilloses. El cotxe a gran velocitat de la plaça Major de Vic, els encaputxats que tallen llaços grocs, els activistes que s’enfronten a qui sigui, el covard que es permet la llibertat d’escridassar dues senyores grans només perquè porten un llaç a la solapa… Tot plegat, amb la intenció de generar un clima enrarit que justifiqui les prediccions de l’espanyolisme. Una profecia que intenta autocomplir-se i que, en conseqüència, ha de tallar-se d’arrel per part tant dels Mossos com del conjunt de les policies municipals.
