Toc-toc al Castell. És l’advocat britànic Jonathan Harker. Ve a tancar la compra. Nyeeeccc… Apareix Dràcula amb barnús i rentant-se les dents. Escup i diu: “Sigui benvingut a la meva llar. Entri per la seva pròpia voluntat, entri sense temença i deixi aquí part de la felicitat que porta amb vostè”. S’ha entès? “Entri per la seva pròpia voluntat…”. Precaució, amic conductor. No hi hauria Dràcula sense que Harker entrés al Castell. Hi entra perquè vol. Som nosaltres que hi penetrem. Canviïn Dràcula per l’estat espanyol i Harker per Catalunya i reclamem l’autoria de la història als hereus de l’escriptor Bram Stoker.
Toc-toc al Castell. El 1919 la Mancomunitat va aprovar el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Suport de tots els partits catalans. 1046 dels 1072 municipis a favor. Les entitats: des de el Barça al Centre Regionalista Andalús. Manifestació gran. Toc-toc. A Madrid el rebutgen d’una mossada. Només cal recordar què deia aleshores el Conde de Romanones, President del Consell de Ministres, sobre l’autonomia de Catalunya: “no podía ni debía admitir el diálogo”. Els sona, oi? Ni diàleg.
Toc-toc al Castell. Estatut de Núria de 1931. Tots els partits catalans a favor. El poble vota: 99% diu sí. També manifestació. Toc-toc a Madrid. Del molt que es podria dir em quedo amb l’únic diputat català, Manuel Carrasco i Formiguera, que va defensar la integritat del text a Madrid. Enmig de la intervenció de Carrasco, el diputat del Partit Radical Socialista, Joaquín Pérez Madrigal, l’interromp: “Lo que defiende su señoría se defiende a tiros; con discursos, no”. Després dels trets contra el text no es podia fer ni un escuradents tartamut.
Toc-toc al Castell. Ja saben: la història es repeteix el 1979. Partits catalans a favor. Un 88,1% dels ciutadans diu sí. Les manifestacions… Bla, bla… El 2006 igual… Sí, sí, i Bla, bla, bla… No cal fer-se mala sang, ni gastar més saliva, ni xifres, ni paraules, ni res de res.
El proper 8 d’abril tornarà a haver-hi un toc-toc al Castell. La història es repeteix: des de la manifestació de 2006 fins a la Via Catalana de 2013 milions de persones han sortit al carrer. Una majoria de partits catalans a favor. Només hi ha dues diferències. Per primer cop ningú espera un Sí. El No va per defecte. Només queda per veure la sonoritat de la negació. Havíem viscut de somiatruites de Sí. I si… I si… Doncs, no. Però segurament el més transcendental és que, per primer cop, ningú va a defensar un Estatut. Es va a defensar una Consulta. Abans s’havien portat textos d’aquella cuina catalana que passa hores i hores guisant. Per llepar-se els dits. Cap al tupper i a escalfar. Ara no hi ha text: ara hi ha fulla en blanc. Ara no hi ha el contracte immobiliari que Harker li du a Dràcula. Ara Harker es planta al castell. Pica a la porta. I surt Dràcula dient-nos que entrem perquè tots tenim la mateixa sang: sang espanyola, Rajoy dixit. Oh, benvinguts, passeu, passeu… que dels queixals en farem regals… Precaució, amic conductor. Perquè ara Harker-Catalunya sembla que no vol entrar al castell. Dràcula es pot empipar molt i molt. Se l’inflaran les genives. Esmolarà els ullals. Estem refusant la seva hospitalitat. El seu bufet lliure continental sanguinolent. Enutjat. Irritat. Precaució, amic conductor: una persona ferida és perillosa perquè sap que pot sobreviure.
No es pot entendre la relació Dràcula-Espanya i Harker-Catalunya sense l’entrada al castell. Harker és l’aliment de Dràcula. El hàmster que mai s’acaba. Harker és la fàbrica de nutrició. Per això el desig desesperat de Dràcula de comprar un pis a Londres. Transilvània és el passat. El vell món. El segle XIX atrapat en oceans de temps. Londres, Harker, és el nou món, el segle XX. Dràcula sap que se li acaba el temps. No hi ha temps en el seu temps. És un canelobre polsegós en els dies de llum elèctrica. Si vol sobreviure necessita la sang i la terra del segle XX. Aïllat en un rellotge d’eternitat al seu xalet de Transilvània descobreix que existeix un altre: existeix l’altre. Dràcula no està sol. Hi ha d’altres altres. Dràcula vol assegurar la seva existència fent-nos entrar al Castell. Sense entrar no existeix. Sap que el seu futur depèn de Harker. I Harker ha de saber que entrar és desaparèixer en un món d’al·lucinacions. Dessagnant-se. Entrar al Castell és no tenir demà. I Harker-Catalunya és el futur: perquè està per descobrir. Per escriure una nova història. Aquella que ja existeix, i que explica que l’empresa catalana Grífols va ser la primera de l’estat a crear un banc de sang privat el 1945 i la primera del món a practicar la tècnica de la plasmafèresis, de la qual s’obté el plasma per fraccionar-lo i extreure’n proteïnes. El banc de sang tenia com a referent (Grífols hi va treballar) el de la Generalitat republicana: un dels primers i més seriosos del món. I abans, a la frontera entre el segle XIX i XX, els científics catalans (com Grífols) ja començaven a estudiar la sang (hematologia). Sang no pas per xuclar-la, sinó per fer transfusions: per donar vida a tothom. Per tenir aquest demà.
