Dotze hores desapareguda i una violació. Les paraules cauen de cop, amb pes de plom. És una dimensió coneguda i alhora tan ignota que resulta difícil poder-les processar. Les malalties, les desgràcies, la violència i les agressions són patrimoni de tercers fins que la vida ens ensenya totes les cartes i pica de prop.
Dotze hores desapareguda i una violació. I aquí està. Sencera, lluint somriure, amb la fina ironia de les persones intel·ligents i escrivint articles rodons i signant programes. Articles i programes que sovint denuncien, sense por, la violència sexual en els entorns més propers i en els més allunyats.
Dotze hores desapareguda i una violació. No fa mil anys, no. Fa pocs mesos. I al cap de quatre dies s’obligava a viatjar a un dels racons més bonics i perillosos del planeta per fer visibles les invisibles. Sense por.
Dotze hores desapareguda i una violació. I les violacions que van seguir. La psicòloga de la policia fent preguntes que la victimitzaven, els mateixos policies que li pregunten què hi feia allà, en aquell barri, precisament. I fugint del fàstic i la mandra que li permetria tancar amb una sola frase -‘sóc periodista’-, respon totes i cadascuna de les preguntes. Perquè, si és per ella, no hi haurà impunitat.
Dotze hores desapareguda i una violació. I malgrat tot, torna al mateix barri i el busca i el troba. I crida la policia i el detenen. I torna a ser victimitzada per tots i cadascun dels engranatges del sistema judicial. I no torça el somriure ni la determinació.
Dotze hores desapareguda i una violació. I arriba el judici i pateix un ministeri fiscal transmutat en advocat defensor de l’agressor. Però no es mou ni un mil·límetre, ni s’enfonsa, ni dubta ni tremola. I el declaren culpable; clar que és culpable. I el condemnen a deu anys de presó. Cap somriure, cap victòria. I justícia, la justa.
Dotze hores desapareguda i una violació. I ara que viu a milers de quilòmetres li diuen que hi ha una nova vista, que l’advocat defensor mira de reobrir el cas. I sí, es torça una mica. Poca estona. Mig matí. I encara demana perdó per haver torçat el somriure.
Dotze hores desapareguda i una violació. I no direm que li fem costat perquè sona ridícul i és dir poc i fer menys. Però sí que podem fer, molt. Educar i ensenyar al fill una altra manera de viure i conviure entre homes i dones. Ensenyar i educar la filla perquè entengui, reivindiqui i visqui el mateix. I ensenyar-los, sobretot, a ser tan valents com ella. A lluitar quan toca, perseguir el mal fins al darrer racó, mirar els agressors als ulls i fer justícia. I, gairebé sempre, no torçar el somriure.
Dotze hores desapareguda i una violació. I viu dempeus, determinada i valenta. Fent de cada minut una lliçó de vida.
(Mai no hauria escrit aquest article sense demanar-li permís. I em respon dient que li fa estrany llegir-lo però que se sent afortunada de ser aquí i poder somriure. Que passa massa -7 de cada 10 dones i 1 de cada tres persones ha patit violència sexual, em diu- i que està bé que no ho amaguem: ‘Que sí, publica’l!’.)
