Dos milions seixanta mil

"La gent de l'espectacle, que tenia una tradició de protesta i lluita per les causes de justícia, a la gala dels Goya va caure en un dens silenci, com si a Espanya no hi hagués presos, exiliats i embargats per raons polítiques"

Aquesta és la quantitat de vots a favor de la independència en les eleccions del 21 de desembre passat. Majoria relativa electoral i absoluta parlamentària. Aquesta és la roca contra la qual s'estavellen les agressions del nacionalisme espanyol en les seves múltiples varietats. Per això prefereixen ignorar-la, silenciar-la, com han fet els audaços artistes en la gala dels Goya; presentar-la a través dels seus mitjans servils com una conspiració d'un grapat de provincians, com ha fet el grapat de provincians ben pagats de Tabarnia; reduir-la al deliri d'un sol home a Brussel·les, com somia el deliri d'un home sol a La Moncloa, centre operatiu de la Gürtel.

 

Cada cop més agressiu, el nacionalisme espanyol en la seva forma de bloc del 155 (B155) és a dir, el govern, el PSOE, Ciutadans i el vergonyant suport de Podem, va donar un cop d'Estat per posar fi abrupte a l'independentisme català que ell mateix havia suscitat amb la seva política autoritària, recentralitzadora i corrupta. Va intervenir al Parlament, va destituir el govern, va empresonar indepes, va obligar altres a exiliar-se, va embargar les propietats d'altres més, va convocar eleccions trucades amb candidats a la presó, mitjans parcials, absoluta desigualtat d'oportunitats... i les va perdre fent el ridícul de pas, com es va encarregar de subratllar amb escarafalls i declaracions absurdes el cap de llista de Ciutadans. Amb 2.060.000 de vots a favor de la independència, l'electorat català reiterava i incrementava el resultat del referèndum del 1r d'octubre de 2017, celebrat en unes condicions de brutal repressió policial que ha escandalitzat el món sencer.

 

Havent perdut, el B155 es nega a reconèixer el resultat de les eleccions i posa en marxa la maquinària mediàtica i judicial per impedir il·legalment que pugui aplicar-se. La conversió de la pseudodemocràcia espanyola a la dictadura cabdillista que constitueix la seva veritable essència resulta patent. La necessitat d'ocultar que el desig d'independència a Catalunya és majoritari i ha de ser atès es fa amb ajuda de tots els aparells ideològics de l'Estat: els mitjans de comunicació, la xarxa de fundacions i think tanks, els centres educatius, els intel·lectuals orgànics del poder... Ningú sobra en aquesta tasca de mistificació per desfigurar la voluntat majoritària dels catalans en una conspiració de quatre il·luminats o provincians o al deliri d'un polític irresponsable.

 

Recentment s'han incorporat la gent de l'espectacle i els bufons. Els primers, que tenien una tradició de protesta i lluita per les causes de justícia, a la gala dels Goya van caure en un dens silenci, com si a Espanya no hi hagués presos, exiliats i embargats per raons polítiques, com si en el moment en que ells grapejaven seus Goya, l'Audiència nacional no estigués jutjant un raper, un de l'ofici, per "delictes" d'opinió. També es compta amb la impagable aportació de la bufonada de Tabarnia que gaudeix d'accés sense restriccions als mitjans públics de comunicació reiterant l'essència mateixa dels bufons: llençar contra tot allò que desagradi al poder del quan estan a sou i servei.

 

A més d'aquests bufons al seu servei més o menys lliure, el poder compta amb altres mitjans contundents per repirmir per la violència la voluntat majoritària dels catalans: els cossos i les forces de seguretat de l'Estat, el sistema penitenciari, els jutges i, en últim termini, l'exèrcit, com recurs final en cas que el front mediàtic i el judicial no tinguin un èxit ple en la seva misió. El mediàtic està cumplint la seva funció bastant bé, ja que està al servei incondicional del B155, menteix, manipula i falseja sense escrúpols, censura als que discrepen i dona barra lliure als propagandistes de l'unionisme. Últimament amplia el seu servilisme a la denúncia de discrepants als quals se censura en els mitjans (públics i privats), però se'ls assenyala públicament perquè siguin objectes de repressàlies.

 

El judicial està funcionant a ple rendiment amb l'encàrrec de donar una pàtina de legalitat a quelcom que no és més que un abús de poder polític. El Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, convertits en instruments de govern, estan perpetrant una causa general contra l'independentisme català, un procés polític contra els seus dirigents, sempre amb l'esperança d'aplastar una majoria democràica de més de dos milions de persones, atacant als seus representants. La idea, típica de tots els despotismes i les tiranies que sometent a aquests a mesures injustes i arbitràries, es conseguirà atemorir la majoria i que aquesta es resigni a viure en l'opressió, l'explotació i el menyspreu.


 

La imatge que transmet la justícia és la sempiterna a Espanya, resumida en la "justícia de Peralvillo" en la que el primer s'executava al reu i després se l'instruïa la causa. El mateix està fent el Suprem: primer empresona gent i després es fabriquen els suposats delictes. I més enllà inclós. No només el Suprem s'extralimita en les seves competències, procedeix per analogies, abusa del seu activisme judicial i ignora el due process of law sinó que s'ha convertit en un tribunal inquisitorial que castiga als reus per les seves conviccions. Com ha quedat clar en els pronunciaments del jutge Llarena: tant Joaquím Forn com Jordi Sànchez estan en presó preventiva contra tota justícia i dret per les seves conviccions independentistes.

 

Aquestes acusacions judicials haurien de ser objecte ja d'actuacions contundents de les instàncies europees en defensa dels drets d'uns ciutadans atropellats per una justícia al servei de la dictadura del B155.

 
 

Comentaris