Entren dos homes, vestits de nois. L’anglès amb cua i samarreta de màniga curta. Colors marró, verd i negre de tronc vell de fusta britànic. L’americà tot blanc. I amb gorra, clar. També blanca. Dents trencades i l’altre amb un ull cluc. Els dos millors músics de dues bandes tan diferents. L’experiment d’ajuntar aquest baix amb aquesta veu. Jon Stewart se’ls mira i How does this happen? És el primer que es pregunta. I la història explica que un dia Flea va obrir el seu correu electrònic. I es va trobar un correu de Thom Yorke. Preguntant-li per formar un projecte musical. Flea bromeja que va cridar com un boig d’alegria més d’una hora per casa seva, i que llavors li va respondre: Perdona, he tardat una mica en contestar. Quan dius que ens hi posem?. El presentador del Daily Show es pregunta com es poden compatibiltzar els projectes, paralel·lament. I Flea ironitza que és com tenir dues relacions amoroses. Però veus la imatge d’ells tocant. I si que gairabé sembla una infidelitat. Descontextualitzats els dos dels seus projectes. Com veure un ex agafat de la mà d’un altra. Un baix boig – Flea és l’únic baixista amb una actitud de guitarra solista- amb pantalons amples i la seva deixadesa post-punk. Però tot plegat sona com Radiohead, sense la hipotèca de cap dels seus sis primers àlbums.
Yorke apareix amb tratge. Com una estranya i millorada versió de venedor d’assegurances. O com aniria vestit el professor més respectable de la nostra escola. Amb una noia asiàtica. Una cua llarga, fina, negra. Ella vestida igual que ell. Ella ballant molt millor que ell. Una veu fina, simple, masculina. Com de xiu-xiueig. El baix es mou per sota un reguitzell de gotes d’aigua. Que retalla la cançó, per què no hi falta cap guitarra. La base percussió-electrònica-Beck quadricula tots i cada un dels espais. Ordena l’anarquia. I apareixen sons nous. Molt estranys. S’entén allò de l’experimental rock and electronic supergroup. El taló negre amb el blanc de fons fan com de metàfora. You got me into this mess so / You get me out. Per què mentre un balla i l’altre sembla boig. No massa més lluny del que vivim quan ens enamorem, suposo. I per què Ingenue dels Atoms for Peace és una de les cançons més dolces, més romàntiques que he escoltat en molt de temps.
-1
