El 10 de setembre del 2012 vaig penjar una estelada al balcó, per primera vegada a la meva vida. Era, només, una forma tranquil·la, cívica, de protestar, de dir que ja n’hi ha prou, que estic amb els que volen votar. Dos anys després, el 9 de novembre del 2014, vaig anar a votar a primera hora, per si de cas. Sí i sí, aquesta va ser la meva papereta, tot i que no estava massa convençut. Era, sobretot, per fer la punyeta. Vaig votar sí perquè volia votar seriosament, amb totes les conseqüències, perquè estava altra vegada, democràticament, amb els del sí. Tanmateix, només tenia clar el que no volia: continuar igual.
Tres anys després d’aquella «protesta amb urnes i somriures», seguim igual. O pitjor. No només no hi ha cap indici, ni un, d’un possible replantejament de la relació entre Catalunya i Espanya, ni tan sols les poc creïbles fantasies de Sánchez, Iglesias, Iceta, Colau, Domènech, Rabell, Coscubiela i companyia, sinó que a sobre hem entrat en la fase dura de la guerra psicològica.
Un dia amenacen els funcionaris, els policies… L’endemà, als voluntaris. No trigaran gaire a amenaçar els votants, els que tenen estelades al balcó, els que pensen diferent, els fabricants d’urnes, els sardanistes, els pessebristes… Estan decidits a passar tothom per la pedra, o això diuen, per fer por. Estan dibuixant claríssimament la línia vermella, estan forçant la gent a triar, no per convicció ni per raonament, sinó per pur acolloniment.
No fan política, no saben fer política, perquè en el fons són només alts funcionaris. On se senten còmodes és en el discurs simplista i trampós de la llei, sobretot perquè estan molt segurs de ser ells qui fan les lleis, qui les interpreten i qui les apliquen. És un bon truc, no ens enganyem, capaç de fer tremolar i dubtar molta gent. Ja que no poden enviar els tancs i amb prou feines podran controlar els policies, la llei és un marc mental contundent, difícil de saltar.
I més si l’acompanyem d’una de les més velles formes de repressió no violenta, però duríssima: buscar la ruïna dels teus enemics. Per exemple, amb instruments maquiavèlics i falsos com el Tribunal de Comptes, que no ha estat res més, fins ara, que un magnífic instrument de maquillatge i camuflatge de totes les malifetes dels mateixos partits polítics que el controlen.
El Tribunal de Comptes, o qualsevol altre, podria haver anat, per exemple, contra els patrimonis dels que han arruïnat el país amb els rescats de la banca, amb l’endeutament públic demencial, amb la corrupció, amb tantes i tantes coses que sumen milers i milers de milions d’euros. O amb els crèdits i despeses dels partits polítics, absolutament arruïnats, que explica tantes coses… Tanmateix, ara l’objectiu arbitrari és perseguir els cinc milions d’euros que va costar el 9N i carregar-los al compte corrent o al patrimoni de gent com Artur Mas. Un escarment espectacular per a aquests catalans sediciosos que són tan amants de la pela: qui la fa, la paga, en el sentit més literal de l’expressió. Si poses urnes, si ajudes a posar urnes, et busques la ruïna. Al peu de la lletra.
Quants vam votar el 9N? Uns dos milions i escaig, oi? Doncs res, a dos euros i mig per càpita, surten els cinc milions fàcilment. Molt més barat, infinitament més barat, que rescatar Bankia o Florentino Pérez o les autopistes radials de Madrid o els negocis associats a l’AVE o tantes i tantes coses.
No cal que sigui per simpatia amb en Mas ni amb els interessos que representa, que en el meu cas, per posar un exemple, és zero. Però sí per solidaritat (mesurada i acotada) i fins i tot per agraïment per haver tingut el valor (més o menys honest) de posar les urnes, que no va ser poca cosa. I sobretot, sobretot, perquè si deixem que Mas pagui les urnes on vam votar tanta gent, ens estem condemnant a nosaltres mateixos a pagar les properes factures a mans d’instruments tan poc dignes de confiança com el patètic, malèfic i obscur Tribunal de Comptes.
Cada dia dibuixen més clarament la línia: ja que no poden posar tothom a la presó, almenys intentaran portar tothom a la ruïna, d’una o altra manera. És una manera perfectament vàlida, i duríssima, d’obligar a triar, encara que sigui a desgrat, amb precaucions, amb cauteles, amb moltíssimes reserves… O caixa o faixa: o preparem els dos euros i mig, i obrem en conseqüència l’ú d’octubre, o la factura final ens sortirà molt més cara, brutalment cara, i serà la ruïna del país per a molts i molts anys.
