Quan hi ha desgràcies fujo a tota velocitat de les “històries humanes” del media. Potser per un cert escrúpol per la intimitat de les víctimes, o per prevenció contra el tuf carronyaire de molts d’aquests articles i reportatges, o per protegir-me emocionalment. O una mica per tot plegat, no ho sé. El cas és que així que veig un titular que anuncia o insinua una “història humana”, passo pàgina o canvio de canal immediatament. Però no sempre hi ets a temps, especialment a Twitter, on sovint no hi ha marge de reacció. És el que m’ha passat amb els pares del nen de Rubí assassinat a la Rambla. Primer vaig veure que havien enviat als mossos el cotxet (de mossos) amb què jugava el seu fill de tres anys, juntament amb una nota que deia: “Sou la millor policia del món”. I l’endemà em vaig topar amb la imatge del pare abraçant-se amb l’imam de Rubí davant de tot el poble i, sobretot, davant dels mitjans de comunicació. No sé res d’aquests pares, no he clicat per saber-ne més ni ho faré els dies que vénen, perquè tot el que em podien dir ja m’ho han dit i ja ho he après. Han fet dos gestos que no només són humans, sinó que són profundament polítics, profundament cívics. Dos editorials que, a mi, em compensen de tota la merda llegida i sentida aquests dies.
- CA
