Estic convençut que si els conselleres d’Interior i de Medi Ambient fossin del PSC, en aquests moments el president Montilla ja els hauria cessat. Si fossin, d’Esquerra, potser també o si més no s’ho estaria pensant i negociant formes i noms amb Puigcercós. Però com que són d’Iniciativa ni els ha cessat ni els cessarà. Com a molt es buscarà un boc expiatori d’un nivell menor institucional.
N’estic convençut perquè penso, en primer lloc, que la crisi de l’incendi de la Terra Alta té a hores d’ara un enorme cost polític per al conjunt del govern. I que en un any electoral no pagar avui aquest cost polític a través d’uns cessaments significarà pagar-lo el dia de les eleccions. Bona part d’aquest cost electoral el pagaria el mateix president Montilla, que es presenta a les eleccions amb un missatge d’autoritat i de sentit comú, que sortiria molt reforçat en el cas de cessar als consellers. Però també estic convençut que el president Montilla no té el mateix grau d’autonomia de decisió segons quin sigui el partit dels consellers desgastats.
Dins del PSC, l’autonomia del president Montilla és total: ell és qui mana al partit. Potser hauria de mantenir en els successors alguns equilibris interns menors, però podria fer els cessaments o acceptar les dimissions, el partit no s’hi oposaria i ell en sortiria reforçat. Una mica més complicat és el cas d’Esquerra. En primer lloc perquè l’Esquerra del govern i l’Esquerra del partit no son ben bé les mateixes, per dir-ho suaument. El president Montilla hauria de mirar de no humiliar a Esquerra, perquè a hores d’ara les seves possibilitats de tornar a ser president de la Generalitat passen com a primera opció per reeditar el tripartit. Però Esquerra va ser expulsada d’un tripartit i va tornar a fer el següent. Si es pactés amb el partit, es podria produir el canvi. O el president Montilla podria acabar la legislatura sense Esquerra.
El problema és que els dos consellers són d’Iniciativa. I en l’estratègia del PSC, Iniciativa és intocable: tenen una relació simbiòtica d’una solidesa enorme. Iniciativa no té opcions de ser a cap govern on no hi hagi el PSC. Però el PSC necessita Iniciativa pel govern de la Generalitat i de les ciutats importants, entre elles Barcelona. Per al PSC, l’Ajuntament de Barcelona –i la Diputació- són tan importants o més que la Generalitat. En tots aquests espais, les seves esperances passen per sumar amb Iniciativa. Per entendre’ns: Iniciativa i el PSC acaben actuant en aquests àmbits com un únic partit que es presenta amb dues llistes. Les nits electorals, tothom mirarà si CiU guanya a la coalició de facto PSC-Iniciativa. Al PSC li encantaria guanyar tot sol. Però si no pot, es conformaria en tots els àmbits amb què PSC i Iniciativa junts tinguessin un escó o un regidor més que CiU.
Iniciativa és intocable. Certament, vist des del PSC, governar junts treu vots abans de les eleccions. Però anar junts dóna poder després de les eleccions. Els necessiten. No els poden deixar enfonsar. Gràcies a això, mai ningú no havia manat o condicionat als qui manen amb tant pocs vots. Si els consellers fossin del PSC, ja no hi serien. Si fossin d’Esquerra, estarien fent les malastres. Són d’Iniciativa i es quedaran, si Iniciativa no decideix el contrari.
