Dora la Exploradora i el Senyor Esteve

"Coses com el Manifest "Libres e iguales" tornen a demostrar que Espanya és una ficció"

El meu gat i jo anem a botella de mistol per dia. Tenim la boca neta com una patena. Som una mànega. És la festa de l'escuma. Au, cap dins... "Oh benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú. Hola Jaimito, i doña Urraca, en Carpanta, i Barba-azul, Frankenstein, i l'home-llop, el comte Dràcula, i Tarzan, la mona Chita i Peter Pan. La senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat, els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual, la Pepa maca i Superman…".  I com que es deixa entrar a tot quisqui també van arribar... Pedro Picapiedra, Espinete, Dora la Exploradora, Kim Jong-Un; Tinc els Pebrots que m'exploten ja!, El Marqués de Griñón, Luis Bárcenas, Mickey Mouse, Cristiano Ronaldo, Pablo Iglesias, Pere Navarro, Mary Poppins, El Capità enciam, el Timbaler Del Bruc, Iñaki Urdangarin, la Bruixa Avorrida; S'ha matao Paco, Darth Vader, Adolf Hitler,  Francisco Franco Bahamonde, Karl Marx, Mortadelo y Filemón, el Fary... Tots signant el manifest Libres e Iguales. Centenars de criatures inexistents se'ls hi van colar a la festa de l'escuma aquesta setmana als tal-i-qual-semos-telectuals-teletubies-i-tal. Allò era can pixa repixa i posa't un orinal al cap. A la festa entrava tothom. I fins i tot el web va publicar centenars de DNI sense autorització. La llei de protecció de dades? Libres e iguales! Anarquía y birra fría!
 
Coses com el Manifest "Libres e iguales" tornen a demostrar que Espanya és una ficció. Però n'ensenya una més important: les coses es poden fer bé o malament. Fins i tot els altres: el manifest dels federalistes-lampistes-autoestopistes-trileristes  es presentava amb un trist bloc amb regust de pastís d'aniversari dels anys vuitanta. Com una espelma de criatura que bufa sola. Marxa d'existencialisme fúnebre digital. El moment és seriós, greu, responsable... i tot el que mostren està entre Peter Sellers a The Party i un dibuixet de P3 amb pretensions de Cervantes. Espanya sense imatge. Cutre. Perquè les coses es poden fer bé, o malament.
 
Entre els signants falsos del manifest Sidrales y percales evidentment no hi havia una personatge de ficció clau: el Sr. Esteve. Això: L'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Per fer un flist-flast és la història de La Puntual, la botiga de vetes i fils fundada per l'avi Esteve i que el nét Ramonet no vol continuar perquè vol ser artista. Ja saben, s'ha dit de tot: que si el símbol de la Barcelona burgesa, la bíblia de les virtuts de l'esperit català, el xoc intergeneracional, la dualitat entre el diner i l'art, entre la prosa i la poesia, el testament de el modernisme... L'obra està molt estereotipada perquè n'hi ha –els addictes a inhalar salfumant- que creuen que és una crítica ferotge a la malvada burgesia (buf i reflexa la classe mitja més mitja) i van dibuixar el Sr. Esteve com una barreja de Lucífer, Charles Manson i Bin Laden. N'hi hauria molts que no només l'haurien de llegir sinó entendre què diu realment l'obra. Doncs això, que gràcies al Sr. Esteve, Ramonet, podrà ser artista. Per entendre-ho tot anem al final de l'obra quan es mor el Sr. Esteve. És l'enterrament:



-No havia fet mal a ningú –va dir un

-Ni n'havia fet ni en podia fer –va dir un altre
-I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar davant d'una estàtua i va pensar: "Jo en faré".



I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: "En faré perquè ell paga el marbre". 
 
Doncs això: això qui ho paga? El que fa les coses bé. Perquè al final el que s'ha demostrat és que el que compta, i paga el compte, és el Senyor Esteve. Preocupat, minuciós, perfeccionista... Tot com un clau. La raó l'explica molt diàfanament Joan Sales a Joan Coromines a una carta de 1949: "Hem de tornar a les santes virtuts del Senyor Esteve, tan befat per nosaltres mateixos però tan noblement català: la tenacitat, la insistència. Si una porta es tanca deu se n'obren dissimuladament per a qui no hi plany passos ni porfídia a empènyer-les". La clava.
 
I si s'obre la porta és perquè farem les coses bé. Perquè la mateixa setmana de el festival de l'humor del manifest "Libres e iguales", s'ha presentat la campanya de l'Assemblea i Òmnium pel proper 11 de setembre: Ara és l'hora. Quina diferència en tots els sentits, oi? Imatge, ordre, funcionament, resposta... Tot rutllava, i bé. Això només ho pot fer el Senyor Esteve, no pas Dora la Exploradora Artista de Tendencias. Som dos països diferents. Sí, perquè si som un país no és només perquè ho som, perquè tenim raó, és perquè fem les coses diferents i sobretot perquè les podem fer ben fetes. No ho oblidem. Que ho fem.
 
Havíem deixat de fer les coses ben fetes. Com uns autèntics imbècils d'ultra mar vestits d'escopinyes enjoiades de fatxenderia. Ens mereixem tot el foc de l'infern i passar per la Barbacoa de Georgie Dann. Durant anys hem fet lo pitjor de nosaltres mateixos. Entre elles voler ser qui no som. Com una signatura falsa del manifest dels Cereales y Lechugales. He arribat a sentit fàstic, i ho continuo fent, del cantamañanisme i d'aquest fer les coses de qualsevol manera, com si fóssim una colla d'anormals amb espasmes d'ignorància i ganduleria crònica. Com si fóssim deixalles post nuclears. Collons, que ens van preparar per fer les coses bé. Ara que arriba l'estiu me'n recordo.
 
Quan era petit em feien treure claus doblegats de les llates. Tot per aprofitar els claus i les llates. Jo agafava les tenalles i feia ballar el rock and roll als claus. Els marejava, marejava, com una espiral de no acabar: no me'n sortia cap. També hi ha una manera de treure bé els claus. Ma padrí me'n va ensenyar. Agafes aquell clau més cargolat que un cargol lisèrgic. L'adreces ben adreçat. El tornes a fer sentir clau. Ben plantat. Com un coet inclinant-se a punt d'enlairar-se. I, pam, i surt. La metafísica la resolc així.
 
Fer un país és també saber treure bé un clau. Si no saps treure bé un clau difícilment sabràs construir res, o fins i tot fer-te una lobotomia d'urgència. Un país que vol fer les coses ben fetes sap treure bé un clau i sap construir bé una carretera, i un llangardaix amb samfaina a la brasa. Tot s'ha de fer bé. És important l'escombriaire i l'enginyer. Necessitem la musaranya bòrnia i l'esquirol alopècic. Tothom ha de fer bé la seva feina. La suma de feines ben fetes fa el país ben fet. Perquè si no s'ha de fer bé la feina més val que mutem a Dora la Exploradora i siguem feliços condemnats a vagar eternament a un episodi reciclat de dibuixos animats. Si ara és l'hora serà perquè es fa bé la feina. Un país ha de funcionar com un clau: per saber treure'n un i per saber posar-ne un altre. Si ara és l'hora s'ha d'arribar com un clau. I picar com un clau: cric-crac. 

 
 

Comentaris