Dones periodistes

"Dones, dones, dones... totes les dites: d'esquerres, de dretes, riques, pobres, de ciutat o de poble, però totes-totes amb un objectiu: construir un país"

La meva amiga té el mateixos ulls d'olives negres. Les mateixes galtes del color que deixa el vi negre a una copa. Quan somriu sempre ho fa com una revetlla de Sant Joan. Però ara està trista. La vida, la vida: la vida. Ens vam conèixer el segle passat. Vam compartir hores, patiments i molta il·lusió incandescent quan les televisions començaven a dir-se digitals. Som amics d'aquells que es veuen un cop a l'any. Amics d'hores, però amics dins de les hores. Hores bombolla des de fa setze anys. No li van bé les coses. La vida. Viu com una baldufa que mai para de giragonsejar. El mareig. El vertigen. No sap on va. Després de dues hores vaig tancant la farmaciola de cures existencials. El final de tobogan de minuts l'aprofitem parlant del tal i qual: que si aquella pel·lícula, que si mira com arriba la primavera. És a contrarellotge: com una llista de la compra minuts abans que tanquin el súper. Ella s'accelera. Li donen tombs els ulls oliva: "Ai, nen, que ho has de veure això, ho has de veure, perquè a mi em va emocionar, i tot això no ho sabia, i veus? Veus! Allò sí que era una dona, allò sí que era professional, i aquí res, com sempre...". Ai.
 
Nota per a l'informe de pseudo tristeses: a la pacient se li ha accelerat el cor quan ha parlat d'un documental que ha vist sobre la "la primera periodista que vivió de su profesión en España": Josefina Carabias. Carabias, periodista dels anys trenta: important, innovadora. Però... aquí ja teníem molta vida abans, durant i després de Carabias. "Vols dir?" Nota: sempre hi ha un "vols dir?" quan algú no té clares les coses. "Vols dir?" Sí. Perquè aquí l'arrel de la patologia és que la meva amiga: dona, periodista, catalana no tingui ni idea de la tradició que la precedeix. Molt més veritable, molt més innovadora, molt més plural, molt més important que la del documental. "Vols dir?"
 
Amiga, podríem tirar molt endarrere. Fins la llum de ganxo que il·luminava els articles que escrivia Dolors Monserdà el 1869. Dona d'un feminisme primitiu, d'un periodisme combatiu quan cap dona combatia públicament. Darrere més llums d'oli de rostres blanquinosos: Maria Domènech; Carme Bofill; Balbina Solà; Víctor Català (Caterina Albet).... Però n'hi ha una de cabells estarrufats que ho capgira tot: Carme Karr. Podríem dir que és la primera dona amb una dedicació exclusiva al periodisme. Va passar del llum de gas a l'elèctric: a més d'escriure a un munt de diaris és important perquè es posa al capdavant de la revista Feminal (1907-1917): per aquí també van passar un fotimer de dones. I després més dones... "Vols dir?"
 
Sí, filleta. Des de els anys vint els diaris catalans ja s'omplien de pàgines dedicades a la dona. Dones com Aurora Bertrana, que forma part de la primera banda de jazzwomen d'Europa. Envia cròniques des de els llocs més insòlits com Tahití. Els seus viatges a Marroc. Els seus articles reivindicant els drets socials de les prostitutes catalanes.... fins a l'exili. Més. Maria Luz Morales: la primera dona a parlar de cinema als anys vint a la premsa. Llarga carrera periodística i... primera dona directora de diari: a La Vanguardia, durant la guerra. I la segona, Anna Murià, que va dirigir el Diari de Catalunya (antic Diari de Barcelona) durant el conflicte però que als vint ja es va començar a guanyar la vida amb el periodisme fins a la República. Cobrava un bou sou: seixanta duros al mes. Va informar de tot: de l'Estatut, dels 6 d'octubre.... D'una rossa a una morena. La seva morenor va aclaparar. Maria Teresa Gibert: la primera dona que fa un míting. Per què? Per demanar la signatura de les dones per l'Estatut. També des de els anys vint en actiu. Posem-nos melindro. Llucieta Canyà: la gran pedagoga sentimental de Catalunya amb els seus articles. Des de 1918. Popular. Seguida. Llegida. Influent. És L'etern femení. Cor contundent: és la primera dona que entra a l'Ateneu Barcelonès. I la primera dona directiva d'un club de futbol: el Barça (1934-1935) és Anna Maria Martínez-Sagi. Reportera tot terreny que piconava els rostres més socials. Fundadora del primer club de dones treballadores de Barcelona. Campiona de llançament de javelina, tennista i esquiadora. Pur gel. Com d'una de les columnes més seguides als anys trenta: "Whisky&soda". Darrere el got la bella Rosa Maria Arquimbau que feia dringar els canvis d'una societat efervescent i maquillada amb neó. I aquí l'estrella era Irene Polo. Dona de rialla de refresc: tant entrevista Buster Keaton a Sitges, com perseguia Francesc Cambó, com anava a Madrid per anunciar l'avançament del feixisme espanyol, com a anava a explicar les revoltes sindicals del Llobregat. El seu treball és dels millors del reporterisme català. Ep, i es banyava despullada a la Barceloneta. Això donava que parlar. I les dones parlen. El 1926 Maria Cinta Balagué ja garlava per les ones de Ràdio Barcelona. Una magazine com els d'ara ple de dones. Dones a Ponent: Maria Tersa, a Ràdio Lleida. Dones al nord: Francina Boris debutava el 1929 a Ràdio Girona (després a Ràdio Associació de Catalunya). Amb el naixement de RAC el 1930 comença Rosalia Rovira amb una trajectòria impressionant. Fins al final. Boris i Rovira: darreres veus radiofòniques catalanes fins l'arribada dels franquistes. Dones, dones i més dones al periodisme: Mercè Rodoreda, Maria Perpinyà, El Matí, Conxa Espinat, Rafaela Ferro, Consuelo García Guardiola; Lola Cosa; Maria Pi de Folch; Maria Carratalà, Arícia Brun; Elvira Serret; Mercè Loperena; Maria Solà; Isolina Viladot; Conchita urquiza; Concepció Banús; Maria Lluïsa Algarra; Teresa Pàmies; Angelina Pitzot; Conxita de Lasarte; Maria Raventós; Montserrat Guasch; Carme Montoriol...
 
Des de 1846 a 1936 hi ha més de cent publicacions a Catalunya fetes i adreçades a dones. Sumem les pàgines femenines que tenien tots els diaris. Sumen totes les dones que treballaven a les diferents seccions dels diaris: reportatges, política, cultura, articles, esports... Durant els anys trenta una vuitantena de dones feien periodisme. La major part com activitat principal. Després sumem-hi més desenes que col·laboraven a mitjans habitualment o esporàdicament. La xifra supera de llarg el centenar i quedaria per explorar la premsa comarcal (les dades són un mix del llibre Les periodistes en els temps de la República i de càlculs d'un servidor).
 
Dones, dones, dones... totes les dites: d'esquerres, de dretes, riques, pobres, de ciutat o de poble, però totes-totes amb un objectiu: construir un país. Totes. Des de les que van viure la Renaixença, la Mancomunitat... fins la República. Aquelles que el 1931 van muntar el plebiscit paral·lel per adherir-se a l'Estatut: van votar quatre-centes mil dones. Les que van estar darrere la llei –única a l'estat- sobre capacitat jurídica de la dona (1935). Dit d'una altra manera: el principi d'emancipació civil de la dona (el codi civil espanyol romania immòbil). Per tant la dona tindria la mateixa capacitat civil que l'home; aquest no tindria autoritat sobre la muller; els cònjuges podrien exercir qualsevol professió; cap dels dos podria executar els béns de l'altre....  Les que van lluitar per fer la llei de l'avortament més avançada d'Europa que va aprovar el Parlament català el 1937.
 
Ara ja no dius "Vols dir?" Perquè a les dones catalanes també us han birlat la història. On no creieu que hi ha: hi ha. El que creieu que no existeix: existeix. El que creieu que no serveix: serveix. L'originalitat consisteix a tornar a l'origen. I hi ha origen. Dones, dones, a tot arreu. Com diu el professional del calendari: "Els dies, com les dones, tant per tant, que n'hi hagi". I n'hi ha. Ara la periodista Patrícia Gabancho ens ha descobert amb el seu darrer llibre Les dones del 1714: la reina, l'espia, la vídua, la monja... Buf! Rumiem en tot el que hi ha. Pregunteu a les mares, a les padrines, pregunteu. Grateu. Si no sabem el que ens passa potser això és el que ens passa. A vosaltres dones, a tots els catalans. Donem tombs espasmòdics com bèsties a qui han esberlat el cap. Però cap n'hi ha. Som víctimes creatives d'un photoshop de la desmemòria. Allà on hi ha un cap hi hem posat una albergínia, un pinça d'estendre la roba, o una bossa de confeti. Traiem els milions de imatges que no ens diuen qui som. Mirem quim som. Agafem una pasteta del pastisser J.V. Foix: "Amiga del dàncing, del cinema i àdhuc si voleu dels "toros", la noia, la dona catalana d'avui, amb el flam als ulls i el tremolor als llavis afirmarà a qualsevol moment, davant qui sigui i onsevulla, els drets dels catalans". Tenim el dret a saber qui som. Sobretot perquè som això i no una altra cosa. I quan saps qui ets potser no tot és perfecte, però sí que tot és clar. Un dia clar d'aquelles on totes les dimensions del paisatge tremolen juntes per pintar la veritat. I ara somriu, perquè hi ha molta feina a fer. 

 
 

Comentaris