La ignominiosa sentència del Tribunal Suprem és la darrera condemna pronunciada per un tribunal franquista. No cal estendre’s amb ximpleries. El franquisme, sorgit d’un cop d’Estat contra la República, va instaurar un règim il·legítim i va canviar arbitràriament la legalitat republicana per la de la dictadura militar. És a dir, va ser un règim il·legítim i il·legal, un règim potemkin, orwellià, en què els delinqüents feien la llei i condemnaven com a delictes els comportaments virtuosos dels ciutadans. Després de 40 anys de tirania, amb la transició, l’Estat potemkin dictatorial va parir el ratolí d’un Estat potemkin de dret, hereu de la il·legitimitat del cop d’Estat.
Franco no hi és, però els franquistes controlen l’herència. Cap depuració dels responsables de la dictadura que, a més a més, van auto-amnistiar-se amb la Llei d’Amnistia, una llei de “punt final”. Els trobem a tot arreu, incrustats en tots els aparells de l’Estat: l’administració, la policia, els tribunals, l’exèrcit, l’església, la universitat, la banca, les grans empreses, els mitjans de comunicació, etc. i aquí segueixen. Es pot parlar d’un franquisme “constitucional” que está durant uns altres 40 anys de democràcia aparent i corrupció real.
Aquesta ficció ha esclatat amb la “qüestió” catalana ja el 2010. L’excepcionalitat de la sentència d’ahir no rau en la seva antijuridicitat i iniquitat política, sinó en la raó mateixa del procés concebut como una causa general on un tribunal civil ha actuat com un d’aquells consells sumaríssims de guerra de Franco i amb similar menyspreu pels procediments probatoris. Jutges franquistes per a un judici polític amb la intenció d’extirpar una idea, convertida en ideologia, convertida en moviment de masses.
La repetició de les escenes de brutalitat policial davant d’accions pacífiques revela una vegada més la veritable cara autoritària, dictatorial i franquista en definitiva del règim espanyol. Té la força d’una revelació paulina. Es generalitza la simpatia i solidaritat amb els catalans i es rebutja i condemna la intransigència espanyola. És possible que l’UE, com a tal no faci gran cosa per Catalunya, però sense dubte la seva presència ja actua com una protecció invisible, un pal·ladi de l’independentisme.
Ens cal. No és exagerat parlar d’una guerra contra Catalunya de l’Estat espanyol que fa valer totes les seves eines des de les militars (la Guardia Civil és un cos militar) fins a la propaganda. El ridícul de la campanya d’Espanya Global de Borrell, tractant de provar que Espanya es una democràcia i un Estat de dret és aclaparador.
La sentència, com la revelació paulina, deixa palesament clar que l’Estat no té ni una mica de voluntat de cercar una solució política al conflicte. Ni tan sols una mica de voluntat de considerar-ho “polític”. D’altra part, si encara restava algun dubte respecte a l’ànim de les esquerres espanyoles respecte a Catalunya, les gloses de Sánchez i d’Iglesias a la peça pseudojudicial del Suprem, l’hauran dissipat com el vent del matí la boira de la nit.
Tancada tota possibilitat de negociació amb l’Estat, el marge de maniobra dels partits és mínim. La gestió quotidiana, eriçada de dificultats, fins i tot la seva falta d’unitat, els absorbeix gairebé del tot. La incompareixença dels “partenaires” espanyols a les seves invocacions al diàleg no els permet “fer política”, com ells l’entenen.
Era d’esperar, la gent ha passat per sobre dels partits i ha pres la iniciativa. D’ara en endavant el govern espanyol no tractarà ja amb polítics, partits, entitats, institucions, sinó amb la gent, amb les multituds intel·ligents, que diu Rheingold, capaços d’organitzar-se i coordinar-se mitjançant les xarxes socials.
Haurà de trobar un interlocutor que encara no hi és, però que caldrà constituir. De moment, el ministre de l’Interior, Marlaska, ja ha avisat que es posaran a la feina amb la seva proverbial eficàcia. Volen saber qui hi ha darrere del tsunami democràtic. Com he llegit al Twitter (sense haver retingut el nom de l’autor): a tots ens agradaria saber qui hi ha darrere del GAL, la Gürtel, la Púnica, M. Rajoy, el rei dels elefants, l’imam de Ripoll, etc.
La legitimitat d’aquest estat de dret borrellià i potemkin és zero. L’Estat espanyol és irreformable.
Donec Perficiam
