Ara fa una setmana que, un parell de dies abans de les votacions del 21, escrivia allò de “no vindrà d’un dia”: tenia certeses pel que fa a com funcionaria, un cop més, la política que “pivota” (paraula insaciablement dita en els darrers dies) entre lideratges, però no m’imaginava la magnitud de la tragèdia.
Crec que el dia 21 va quedar clar que, majoritàriament, les urnes es van omplir de “sí a tal senyor”, de “no a aquell altre senyor” i de “sí: jo com ella!”. Crec que val la pena reflexionar, fins i tot, sobre l’absència a les urnes de la tensió entre República i Estat monàrquic, però val molt la pena, sobre tot, reflexionar sobre l’evidència que l’agenda humana i la social no van anar a votar (majoritàriament), dijous 21 de desembre.
Els sous que ens porten al llindar de la pobresa, les escandaloses polítiques amb què empreses energètiques arrosseguen persones a situacions greus d’exclusió i vulnerabilitat, les flagrants clàusules dels contractes (o no contractes) laborals que empaiten la gent a malvendre la seva capacitat de treball, l’expulsió sistemàtica de veïnes i veïns per la depredadora capacitat d’imposició dels fons immobiliaris, les guerres de competències entre les diferents administracions que paralitzen la gestió dels recursos per beneficis socials i humans, el despotisme dels discursos polítics amb què es castiga la llibertat i es fa impune la corrupció i les cada cop més feridores formes de violències masculines no van anar a votar dijous 21 de desembre.
Dilluns 18 de desembre, a la Bonne, Teresa Forcades i Brigitte Vasallo, però, omplien de gom a gom l’auditori en el primer dels molts diàlegs que se celebraran allà en els propers mesos. En el “Vis a Bis. On són les Repúbliques feministes?” de dilluns 18 al capvespre totes dues dialogaren amb desenes (de fet, centenars) de dones (crec que hi havia uns 15 homes en total, a l’auditori) sobre la importància de desplaçar-se del debat sobre l’Estat, la Nació, per omplir la nostra política de realitat humana i social. Sobre la importància de desplaçar-se de la pràctica de “pivotar”, perquè les dones no ens sentim còmodes entre l’això o l’allò, entre els extrems que s’oposen, entre el tot i el res.
Què hi ha, que ens ressona a totes, això, que ens parla a totes, això, que la faríem totes, aquesta política humana i social, però que les urnes parlen, després, i només, de líders i d’emmirallaments?: hi ha, recollint paraules de María-Milagros Rivera Garretas, “la política de l’u”, una política que, lluny de ser representativa, legalitza o il·legalitza, castiga o permet, protegeix o expulsa, inclou o exclou… sense criteri de dos, de tres, de moltes, de molts: sense criteri humà.
