En un dels seus meravellosos Testimonios, concretament en les paraules que va adreçar a l’Associació Pro Nacions Unides Ana Berry el 22 de maig de 1957, Victoria Ocampo explica la petició que li féu Julian Huxley, director general de la Unesco, abans de viatjar a Buenos Aires. Era l’any 1947, dos anys després, per tant, que s’hagués acabat la Segona Guerra Mundial. Huxley li demanà a Ocampo que reunís a casa seva —d’altra banda famosa per les grans vetllades que s’hi feien— el bo i millor dels artistes i intel•lectuals de la societat argentina del moment. Ocampo va fer allò que li havia demanat Huxley seguint l’esperit obert, transversal i lliure de la mateixa Unesco. Vull dir, amb l’esperit que consisteix a no tolerar la presència de mercaders als temple. Potser aquesta gosadia d’Ocampo, que compartia amb el director de la Unesco, fou el motiu pel qual el president de la República argentina, el general Juan Domingo Perón, convertit, ja, en un tirà, es va negar a rebre’l.
En aquest mateix discurs que comento, Ocampo es pregunta per què Huxley li havia demanat precisament a ella que organitzés la reunió. La resposta era òbvia: Ocampo havia batallat —i va continuar-ho fent fins que va morir l’any 1973— perquè els intel•lectuals es convertissin en un pont entre les diverses cultures però, també, en agents que afavorissin en canvi. En fi, en persones que assumissin riscos perquè tenen certes habilitats que altres no tenen. No són millors que la gent normal i corrent, però sí que la seva dedicació al món de les idees de vegades els porta a la indignació. És clar que hi ha indignacions santes i més aviat silencioses. Aquest és l’actitud que ha fet sucumbir, per exemple, l’inicial esperit combatiu de la Unesco, que avui dia no és protagonista de gairebé res. I hi ha indignacions temeràries. Ocampo explica que una vegada va caure en una d’aquestes indignacions temeràries a propòsit de l’actitud d’un home negre durant una conferència sobre els drets polítics i socials de la dona. Ella s’havia assegut al costat d’aquest home pensant-se que en pertànyer a una minoria oprimida seria un bon aliat i que entendria la rebel•lió de les dones contra la injustícia. Doncs no, no va anar així. L’home negre es va manifestar en veu altra en contra de la igualtat de gènere amb arguments, naturalment, masclistes. I Ocampo va passar de la sorpresa a la còlera sense solució de continuïtat. Ocampo va indignar-se, doncs, i el primer impuls que va tenir fou el d’estrangular aquell home negre. I com que després, a més, ho va explicar en públic, l’anècdota es va convertir en categoria. A partir d’aquell moment ja era evident per a tothom que Victòria Ocampo havia volgut estrangular un negre.
No sé si vostès coneixen qui era Victòria Ocampo. Tant és! Sàpiguen, però, que va ser una intel•lectual argentina, promotora d’iniciatives culturals de tota mena que, com moltes altres intel•lectuals de postguerra, va voler convertir l’acte de pensar en un mitjà per tendir ponts amb l’experiència de la vida. Amb la vida mateixa. Amb totes les misèries que l’acompanyen. Les seves indignacions temeràries eren una manera de donar la cara en contra del populisme peronista, antiintel•lectualista per sistema, mafiós i falsament obrerista, que ofegava l’Argentina d’aquells anys. I això val per a molts altres llocs, d’abans i d’ara. La llàstima és que molts intel•lectuals del segle XXI —una espècie en extensió?— renuncien a pensar amb honestedat i, per tant, a actuar amb responsabilitat davant els fets que veuen passar pel seu costat. I és que com deia el periodista i assagista polític francès Jean-François Revel a les seves memòries, referint-se als intel•lectuals que participaven en la Resistència antinazi, hi havia qui es va lligar a aquell moviment a l’espera de treure’n un benefici quan arribés la victòria (ho portaven escrit al front) i hi havia qui només ho va fer per convicció, forçat per les circumstàncies, a l’espera de tornar al seu lloc natural. Aquesta és sempre la diferència entre l’empleat que trafica amb idees i el pensador compromès. I aquesta sovint també és la paradoxa que acompanya els pensadors que transiten pel tortuós camí de la política. El valor dels que es comprometen és, agradi o no, posar en qüestió les certeses absolutes, les inèrcies i els còmplices de la mediocritat.
