Avís: aquest és un article d’opinió. De totes maneres, per poder opinar a gust, incloc informació primària. En molts casos cites literals de documents oficials de la UE. Una UE que durant ens han presentat com un organisme per sobre el bé i el mal, una “Europa” infal·lible i indiscutible. Una fake new que no ens permet veure que “Europa”, com la pràctica totalitat d’Estats que la integren, és una organització política al servei dels interessos d’uns pocs i en contra dels interessos de la majoria. A continuació un exemple relacionat amb la COVID-19.
L’any 2016 el Tribunal de Comptes Europeu va publicar un informe titulat “El combat contra les amenaces transfrontereres greus per a la salut a la UE“. L’objectiu de l’informe era avaluar si s’havia aplicat adequadament el marc de la UE per a la protecció dels ciutadans davant les amenaces sanitàries.
[PARÈNTESI CRONOLÒGIC]
Abans de continuar, mirem amb detall i cronològicament, quin és el marc institucional que tracta les qüestions sanitàries a la UE.
1957: Es posa en marxa el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), un dels quatre “tractats constitutius” de la UE. L’article 168 del TFUE determina que “la UE garantirà un alt nivell de protecció de la salut humana” y que l’acció de la UE tindrà en compte “la vigilància de les amenaces transfrontereres greus per la salut, l’alerta primerenca en cas de tal amenaces i la lluita contra elles”.
1998: Ara fem un salt i ens plantem a la creació del Sistema d’Alerta Precoç i Resposta (SAPR) i una xarxa per a la vigilància epidemiològica i control de malalties transmissibles a la UE.
2001: Es crea el Comitè de Seguretat Sanitària, com a mecanisme per coordinar les accions dels Estats membres en resposta a les qüestions de seguretat sanitària.
2004: Es crea el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de les Malalties (CEPCE, per les seves sigles en castellà). El CEPCE es va fer càrrec de coordinar la xarxa de vigilància epidemiològica creada en 1998 i del SAPR.
2008-2013: Vigència del Segon Programa de Salut de la UE. Recull les accions a portar a terme en aquests quatre anys.
2009: Informe “Seguretat Sanitària a la UE a l’Àmbit Internacional”: “davant amenaces sanitàries transfrontereres, els Estats membres no poden reaccionar eficaçment per si mateixos “la qual cosa proporciona una base per a l’acció de la UE en aquest àmbit”.
2013: Es pren la “Decisió 1082/2013/UE sobre les amenaces transfrontereres greus per a la salut”. Aquesta “Decisió” inclou determinades obligacions als Estats membres per tal de coordinar les accions en matèria sanitària.
2013-2020. Vigència del Tercer Programa de Salut de la UE. Recull les accions a portar a terme en aquests quatre anys.
[FI DEL PARÈNTESI CRONOLÒGIC]
Partint d’aquesta estructura, l’any 2015 el Tribunal de Comptes de la UE (TCUE) es disposa a analitzar si les coses s’han fet bé o no. El seu informe, publicat l’any següent, comença amb unes línies que semblen tretes d’una profecia de Nostradamus:
“Les amenaces per a la salut pública poden tenir orígens diversos i, a més de les seves repercussions en la salut, aquestes amenaces poden tenir uns costos econòmics significatius, en especial quan una situació d’emergència es manté durant un període llar i afecta no només els desplaçaments i el comerç, sinó també a les societats en general”.
Alguns fragments del que va trobar el TCUE.
“El Tribunal informa del paper del CEPCE en la preparació genèrica, que no està prou formalitzat, el lent progrés en l’adquisició conjunta de productes mèdics de resposta sanitària, i l’absència d’un mecanisme europeu per a afrontar les necessitats urgents d’aquests productes en el marc de la Decisió sobre les amenaces transfrontereres greus per a la salut”.
Sobre els indicadors proporcionats pels Estats “el Tribunal va observar que, quan la Comissió va determinar les metes de l’indicador, no va desenvolupar el concepte d’enfocaments comuns d’acord amb els Estats membres ni hi havia un enfocament clar i pactat per al mesurament dels progressos”.
“Després de la grip pandèmica de 2009, una de les principals recomanacions del Consell va ser l’adopció d’unes orientacions sobre els plans de preparació. (…) No obstant això, la Comissió va deixar en suspens la publicació de la guia pel CEPCE el març de 2014 al·legant dubtes sobre la validesa del seu mandat per a la publicació directa d’aquesta mena d’orientacions dirigides als Estats membres i concloent que el CSS era l’òrgan apropiat i amb el mandat necessari per a debatre les qüestions de preparació. En el moment de la fiscalització (dos anys després), es desconeixia el calendari per al debat de la guia per part del CSS (o el seu grup de treball sobre preparació) i la publicació”.
“L’existència d’un instrument d’emergència per a afrontar les necessitats urgents de productes mèdics de resposta sanitària requeriria una menor complexitat i proporcionaria més rapidesa i flexibilitat que l’acord d’adquisició conjunta. (…) No obstant això, durant la fiscalització el Tribunal no va poder obtenir proves que s’hagués arribat a un acord sobre el procediment pertinent o que s’haguessin iniciat l’aplicació de les disposicions sobre adquisició conjunta, el Tribunal va constatar, en el moment de la seva fiscalització, que els progressos en l’organització de l’adquisició conjunta de la vacuna contra la grip pandèmica, iniciada després de la pandèmia de grip H1N1 de 2009, havien estat lents a causa de l’escassa capacitat de resposta dels Estats membres i a la falta d’un mecanisme europeu per a afrontar les necessitats urgents de productes mèdics de resposta sanitària, la qual cosa redueix potencialment la preparació de la UE davant la grip pandèmica”.
El Tribunal va constatar que, al final de la fiscalització (març de 2016), no s’havia remès al CSS cap pla de treball anual amb els indicadors exigits en el mandat de cada grup de treball per a la seva aprovació. Això significa que el treball dut a terme per aquests grups no s’està duent a terme de conformitat amb el mandat i que el rendiment no s’està mesurant adequadament.
En l’actualitat, no hi ha una plataforma o un instrument específic de coneixement de la situació a escala de la UE que permeti obtenir una visió general en temps real de les mesures nacionals de salut pública adoptades per a combatre les amenaces transfrontereres greus per a la salut. O bé s’empra el SAPR per a tal fi o bé s’intercanvien correus electrònics, per exemple, entre els membres del CSS i la Comissió.
“Només catorze Estats membres tenien usuaris registrats en el moment en què es va realitzar la fiscalització, la qual cosa significa que no hi ha una cobertura plena i coherent a escala europea per a la notificació d’aquesta mena d’amenaça. La Comissió no va facilitar proves clares sobre la manera en què la plataforma seria moderada i mantinguda o la manera en què s’organitzarien la formació i la promoció del seu ús.
“El Tribunal exposa l’absència de resultats sostenibles per a les accions en matèria d’amenaces per a la salut en el marc del 2n Programa de Salut (2008-2013) i insuficiències en el mesurament de l’indicador de l’objectiu en matèria d’amenaces per a la salut en el marc del 3.er Programa de Salut. Així mateix, en el període 2014-2016 el Tribunal va observar un nivell de despesa relativament baix en les accions en matèria d’amenaces per a la salut, tenint en compte la importància i l’ambició de l’objectiu corresponent i els recursos disponibles”.
L’informe té 78 pàgines. Això és només un tastet. I pel que fa a l’opinió, un parell d’apunts:
El Tercer Programa de Salut de la UE té una dotació pressupostària de 405 milions d’euros. Mentrestant, en 2017 es va presentar un informe on s’estimava que calien entre 30.000 i 50.000 milions de dòlars anuals en inversions per “la interconnexió i digitalització de les forces armades europees”. 405 milions per quatre anys en salut, 30.000 milions anuals pels exèrcits.
Uns exèrcits que també han passat pel Tribunal de Comptes de la UE, que ens explica que “només el 39% dels carros de combat Leopard estaven llestos per a utilitzar-se per la falta de peces de recanvi. En alguns moments, cap dels sis submarins estava disponible i menys de la meitat de les aeronaus de combat Eurofighter i Tornado estaven en condicions de volar”.
El Centre Delàs ens recorda que un Leopard costa 11 milions d’euros. Un submarí Classe Virgínia, 2800M€ i un F-35, 89M€. Millor em guardo l’opinió per un altre dia.
